A mig gas. Grup excursionista

 

10/11/2013

A Mig Gas (Grup de persones que es troben per fer activitats culturals i d’oci)

Susy Gómez,Sense títol, 1995-2002

Per Agnès Sebastià

 

Us proposo les primeres obres de l’exposició.

És un conjunt?

Sí…

Què hi veieu?

Semblen vinyetes d’una història.

El cos.

I el cor! que té una importància brutal.

Jo penso que hi ha més que el cos, els sentiments.

També el cap, el pensament… hi ha un cap i un peu. Hi ha un cap i un peu sense cos.

Quan prens les decisions, el cap va cap a una banda i els peus cap a una altra….

La calaixera… són arrels, on tens les coses emmagatzemades, els calaixets.

Jo hi veig pèls.

“Has de tancar els calaixets”, per tenir-ho tot ordenat el què et va passant. Una manera d’anar ordenant emocions i el què et va passant al llarg del dia.

La mà… què hi té a la punta? Són formigues?… Podrien ser ulls… Ah sí! O formigues, o aranyes… Ulls, vistos de costat…

Us suggereix alguna cosa?

Té un caos mental.

És com a trossos.

No hi ha idea de globalitat.

Ah, doncs jo ho veig com un conjunt, una cosa no pot anar sense l’altra: unes mans que són tàctils hi veuen, el peu que no pensa té el cap a sobre, les cames que només caminen tenen un cor… les quatre coses han d’anar juntes… La calaixera em despista!

Doncs parlem de la calaixera?

De compartiments… la memòria…

A mi em crida l’atenció que estigui tancada, em crida molt l’atenció. Els sentiments te’ls quedes per tu…

I que estan arrelats a alguna cosa…

Potser és el tronc… La part central que està arrelada a terra i que és el sustent, el pilar de tot.

Allò que ho aguanta tot és la part emotiva i emocional…

El pilar, que ens sustenta.

Però tancat.

I la mà perquè té els ulls?

Tenim la vista als dits… això es diu. Doncs a mi se me’n va la mà darrera la vista.

També passa amb els nens.

Els cecs hi veuen amb el tacte.

I els altres dos dibuixos?

Tot el cos és un cor.

El cor és el motriu… el què ens fa bellugar.

Però hi ha una part fosca…

No tot és bo…

Per què el color només hi és a la mà? Tot és blanc i negre, menys la mà.

Allà hi ha una empremta…

Els ulls és la llum, el color… per això.

Les mans estan ensangonades de sang (tothom riu). Qui més qui menys…

La violència…

La mà és còmplice de la desgràcia humana.

També podria ser la vida

La passió…

M’agrada més aquesta versió.

Per què està bruta?

De què està bruta?

De la pròpia mà que deixa l’empremta. De la seva tinta.

(Tothom parla)

Voleu parlar de més coses…?

Porta mitjons, és curiós. Són botes?

Té fred de peus.

Però tu creus que l’autor això ho ha pensat, tot això?

La pregunta és bona… què hi dieu?

Tantes coses no, però alguna cosa sí, i llavors cadascú pensa per la seva banda.

O potser més?

La gràcia és deixar-ho obert a que tothom hi faci la seva interpretació. Aquí sí que és ben obert.

Ell tenia una interpretació…

És una dona…

Ah! Doncs són botes, si és una dona són botes!

Si continuem mirant la cartel·la, veiem que tampoc ens posa títol, a l’obra.

L’ època té importància?

No és d’ara… Sembla dels setanta-vuitanta.

Fa més de deu anys… 1995-2002.

Lliga molt amb una determinada època.

Quants anys té aquesta dona?

Doncs… una cinquantena.

Ah! és com nosaltres!!!

Anem a l’altre, el que té un cap i un peu.

Aquí, aquest forat al cap…

Un forat? Deu ser cabell, no?

És per on es posa l’embut per on va entrant tot…

A mi em fa repelús.

Quina relació.. és el peu, només el peu?

A mi em fa pensar amb l’acupuntura, que esta tan relacionat cap i peu.

Persones de cap a peus.

El cap i els peus és el què ens aguanta.

Tenir el cap ben posat.

Tocar de peus a terra.

Té una cara molt serena… com de tranquil·litat.

A mi els dels pèls no m’agrada…

Els peus van en un sentit i el cap cap a l’altre. Potser la societat et fa anar cap a una altra banda…

Molt bé…!

Sí, sí però el peu és teu.

La raó i el cor i el què veus i el què recordes és la suma de tot i et fa anar d’un lloc a l’altre, igual és el resultat si ho sumes tot.

Són les contradiccions, no? Les que tots tenim.

Quina sensació us produeix?

Angúnia. I crec que ve d’aquesta contradicció.

No em sento còmode.

Us hi heu fixat? No us hi heu aturat, pas.

Jo he anat a veure l’Uclés perquè el conec.

Home, però una vegada estàs aquí assegut i xerres… D’entrada no arriba fàcilment.

Ja, però això no ho fas normalment.

Quan heu entrat on heu anat? Heu anat a veure aquest! (referint-se a la pintura votiva).

Realment provoca una sensació d’estranyesa…

Creieu que és buscat aquest efecte..?

Rebuig no, però provocar-nos… sí.

Jo crec que no.

Qualsevol que fa una cosa ho fa per a què algú se la miri.

No aporta una harmonia contemplativa, com un diàleg contemplatiu que tens amb l’obra. És una altra cosa.

Com es diu l’artista?

Susy Gómez…

És la seva contradicció…

Es curiós que del primer al darrer hi ha uns anys.

Ah!

Jo ja ho deia jo, hi havia alguna cosa que no em quadrava!

Estan posats en ordre cronològic…

És molt diferent.

Però el significat pot ser totalment un altre…

Però allò que deia de la construcció de la persona encara té més sentit… com un procés de construcció, que es va afegint.

Realment som unitaris, monolítics?

Monolítics no, però som globals.

Representa el procés de construcció…

Us ha canviat la mirada? Us relacioneu d’una manera diferent amb l’obra?

Sí, i tant!

Sí, però no m’agrada. Potser m’ha canviat, però no me la posaria a casa.

No la fa per posar en un menjador d’una casa.

No està feta per contemplar.

Està feta per provocar un diàleg, una emoció, etc.

Està bé, eh? Fer això, a mi em passa… quan vaig a un museu em sento… m’agradaria tenir aquest espai per compartir…

És que les obres d’art necessiten una estona, un temps…

Canvia molt!

També feu això amb les antiquíssimes?

També.

Això deu ser molt interessant…