Ampa Salvador Llobet

09/11/2013

AMPA Salvador Llobet (famílies; grans i petits)

Ferran Garcia-Sevilla, Sense títol, 1982

Per Agnès Sebastià

Aquesta és la peça que hem triat per a vosaltres. Ens ha semblat que us podria interessar. Us proposo començar parlant el què veiem.

Sembla una mena d’extraterrestre que s’ha de menjar els quadres i les coses grogues.

És un ogre amb una multitud de gent que el vol matar i està plovent.

És un drac, és llarg i té punxes i té les dents grosses, i es vol menjar els quadres i està plovent.

Jo veig un malson amb una persona dolenta… hi ha uns calaixos… que contenen somnis… és la part esquerra…

Hi ha una part més guai a la dreta i a l’esquerra és el mal rotllo.

És un banc que vol desnonar cases…

Quina lectura més actual! Com us fa sentir?

Trista.

Mal rotllo.

Una mica d’angoixa. És agressiu.

Està mal dibuixat. Es podria haver fet millor. Es veuen trossos blancs…

Veiem guixades.

Qui ho ha fet?

El pintor.

Com ho va fer?

A lo loco. A lo bèstia.

Semblen unes muntanyes i allò és l’apocalipsi.

Jo veig a la part del color la part més actual, en el moment que estem vivint em porta el mal rotllo actual que se’ns està menjant, l’avenç, la prosperitat que teníem.

Però també hi ha una esperança… el mal rotllo està allà, però si avances hi ha el color, el verd, esperançador, el canvi és possible.

Jo veig una amenaça…

Jo veig més la lectura d’esquerra a dreta.

A mi no m’agrada aquest quadre. No em transmet res. És difícil opinar.

Jo he passat de llarg…

No és una obra contemplativa, doncs? No va a buscar la bellesa.

Potser és més conceptual.

Busca provocar…

Provocar què?

Els barrots estan tocant a terra i això vol dir que té un sentit de realitat profunda… els malestars de la humanitat, i alhora aquest monstre, la modernitat actual que se’ns menja… pensant en el pacman, que fagocita, que menja els diferents individualismes de les persones, i que tots anem per la nostra banda.

A mi m’inquieta que ens miri, no mira cap endavant, sinó a l’espectador. I això de que m’estigui mirant… m’inquieta.

La part negre seria el Rajoy i la part verda els catalans que se’ns està menjant.

Està molt bé la teva lectura i totes les que hem fet. I demostren que al davant d’una obra podem interpretar-les de moltes maneres i a partir del què veiem i que podem portar-les cap al nostre terreny… de fet segurament el pintor no devia pensar amb Rajoy, però sí que deuria tenir els seus propis “monstres”…

O estava malalt… és una mica trist.

És un guixarot.

Quan temps creieu que va estar l’artista pintant això?

Hi ha trenta-tres potes.

Trenta segons…

Fa la sensació que va començar amb el negre i després va continuar amb el color. Com un pla seqüència, molt ràpid. I després en la resta de l’obra hi ha més reflexions, més canvis…

Jo penso que va començar al revés, va començar en positiu i després li va posar el monstre.

Les muntanyes tenen ulls… i ens miren.

És una obra que ens mira?

Hi ha tot d’ulls (els punts, el monstre).

Va estar dos dies pintant…

Però sencers o va descansar?

És una obra que es va pintar en aquest museu, s’ha fet aquí… l’artista va venir amb els seus estris i va treballar sobre aquesta tela… sis artistes que treballaven sobre una tela del mateix format i tenim fotografies sobre aquest procés. Com creieu que el va pintar, amb quina actitud?

Ràbia…

Un dia enfadat, i l’altre content.

Un traç que és una miqueta sincopat, un moviment violent… sembla que tenia clar què havia de fer

Es correspon amb les sensacions que ens ha despertat?

Sí…

L’agressivitat i la força amb què deuria pintar és la sensació que ha quedat al quadre.

Jo no me’l penjaria a l’habitació, ni al menjador.

A mesura que el vas mirant vas canviant d’idea… el vas mirant de manera diferent… crec que ens ha passat a tots. Et va agradant més.

Doncs jo que acabo d’arribar estic encara amb l’impacte…

Està fet per fer aquest espai. I per pensar. Per provocar.

Tu passes pel davant de l’obra et crida l’atenció encara que no t’agradi, però ja t’ha provocat una sensació.

Estic d’acord amb aquesta sensació de rebuig. Però després va canviant…

Cauen com gotes… són de la pintura que regalima. Són llàgrimes… perquè està plorant, tenen por perquè se’ls menjarà.

Queia la pintura…

És una pintura bruta…

Se sap què volia explicar?

El missatge és clar!

Quin és?

Bé, no és un missatge, és la sensació que volia transmetre. Una emoció. Aixo ho fa clarament.

Aquest tipus d’obra també reflecteix el moment en què un està. Però també vol provocar una reacció en els espectadors.

Està clar que no la va fer per a què no la mirés ningú. La va pintar per a què algú se la mirés… ja hi va pensar amb nosaltres, amb algú que se la miraria al cap de trenta anys…

Per mi es va explicar amb la pròpia obra.

Creieu que és important saber què pensava l’artista?

Sí.

No.

Per mi no.

Per acabar, com valoreu la capacitat de generar missatges d’aquesta obra? Ha canviat la vostra percepció?

Sí.

Hi ha hagut un procés.

Primer rebuig, però el fet d’estar-me aquí reflexionar, escoltar, parlar… i llavors fas la teva interpretació.

Això també és important perquè aquesta obra et dóna més interpretacions, hi ha obres que només tenen una interpretació com aquesta (assenyalant el Martí Alsina), i en canvi aquesta en té moltes.

Jo volia fer una pregunta: Heu fet el feedbackamb obres clàssiques?

Sí.

M’agradaria molt veure què passa amb una obra menys conceptual…