Artistes residents a Roca Umbert

ARTISTES RESIDENTS A ROCA UMBERT

22/10/2013

Artistes joves de Granollers

Antoni Tàpies, A, 1977

Per Clara Rebollo 

Quins són els vostres referents de l’art català?

No té sentit parlar ara de referents catalans, les fronteres són relatives -respon un artista que porta una samarreta amb una gran estampació d’un personatge de còmic japonès- Descobreixes a qui descobreixes. 

M’agrada que no amagui com està feta l’obra, la textura, el material. Tàpies ens ha ensenyat a no tenir por… és una obra molt propera, les canyes em són molt familiars.

Coneixíeu aquesta A?

No, sí… És una A que ens converteix en súper diminuts. La sento com una porta i també com un espai molt íntim, com quan vas a estendre els llençols. I la canya és com una fletxa clavada en un cor.

No és una A, són teles i canyes que representen una A, és com un símbol però exagerat, és la primera lletra de l’abecedari, és l’inici d’alguna cosa, però no, no representa res. La O sí que és una O perquè està pintada. Però no és una O neta, és una O bruta.

Juga amb el símbol… com a signe? és un ready-made de la lletra, és una icona. Aquesta A no significa res, has de fer tu la resta! Està desposseïda del seu ús convencional, està descontextualitzada.

No hi estic d’acord, la O la contextualitza.

Tot és molt primari, brut, lleig, no és una tela neta, les canyes, els filferros donen precarietat. És com un edifici antic abandonat, sembla que estigui tot tancat, inquietant, aquesta canya que travessa no té per què ser-hi. Per què volia trencar, assassinar la O?

Sembla un joc infantil, una cabana infantil, juga a travessar-la. Però no m’imagino a en Tàpies pensant això. Però m’agrada pensar com la va construir, em remet a l’acció de com es va fer.

És una obra que la va fer aquí, in situ, la va construir dins del Museu.

Ell duia els materials?

No ho sé.

No m’imagino en Tàpies venint amb les canyes, els filferros, amb la motxilla a l’esquena cap el Museu. (Tots riuen)

Veig totes les lletres del seu nom, com un anagrama, la A d’Antoni, la T de Tàpies, la O, la N. Però m’inquieta aquesta punta clavada a la inversa. Cap amunt.

(S’aixequen i miren per darrera, descobrint les primeres lletres de l’abecedari).

La O és la d’omega. De final.

No, no és el mateix abecedari, no ho comparteixo. No és aquesta grafia.

Jo ho relaciono amb les escultures antigues que marcaven els drapejats de les teles… és com molt exagerat aquí, la tela normalment és un element molt vaporós i aquí pesa molt, està encarcarat.

Està ben trobat l’espai i la relació amb les altres obres. Però relaciono molt més aquesta obra amb els signes íbers d’aquí darrera, que amb l’obra d’en Brossa d’aquí el costat, perquè està representant una cosa molt primitiva.

Comparteixen el misteri?

I aquests crèdits que no s’acaben, aquests crèdits eterns?…. són angoixants!

És una obra de l’Aballí.

Trobo que l’art conceptual català té un sentit de l’humor especial, diferent.

A l’inici de la conversa, no reconeixies els referents catalans…

Estic d’acord en contradir-me, estic jugant.

No sé per què parles ara de l’humor, consideres que és una obra humorística?

(Tots riem). És una projecció de tu mateix, és la teva actitud davant de l’obra…

(Silenci llarg) 

Què bé aquesta exposició que no vol instruir, només fer gaudir. Hi ha moltes idees preconcebudes de quina és l’actitud amb la que has d’anar al museu.

Aquesta exposició sento que dóna impulsos perquè et sorprèn, trobes obres antigues enmig d’aquestes altres.