Associació fotogràfica Jaume Oller

ASSOCIACIÓ FOTOGRÀFICA JAUME OLLER

22/11/2013

Associació fotogràfica Jaume Oller (Grup de fotografia amateur)

Perejaume, Un món rere les paraules, 1989

Per Agnès Sebastià

 

 

Aquí tenim una fotografia, bastant singular. Voleu compartir les sensacions o allò que penseu que l’artista ens està proposant?

Més que fotografia en sí és un vehicle per explicar-te algo… no és una fotografia estèticament maca. “Un món rere les paraules” et fa pensar en el globus terrestre, prendre conciència del món com a planeta, on vivim, en els orígens, que precisament està rere aquestes paraules.

Aquí hi ha dues coses: és en blanc i negre i és un terra molt àrida. Potser és crítics. Hi ha un món rere les paraules però l’hem de fer. Ho podria haver fet sobre un prat verd i precisament no és així. El què hi ha al darrera és molt àrid, és el sustent de la frase, i el món que hi ha darrera és diferent. Sembla dur.

Aquesta imatge em recorda a un desert o a un lloc on és difícil per moure’s.

L’autor no sé si és un artista que utilitza la fotografia com podria haver fet una pintura o una escultura. Per mi, la primera impressió que he tingut és que ho ha fet un poeta… que no sé si és un pintor, fotògraf… A més, és un pedregar… ple de pedres. Un món rere les pedres. Les paraules les he associat a les pedres.

Jo hi he vist un muntatge d’una gent que ha fet les paraules i les ha posades aquí a terra. Ha retratat el muntatge i… llavors pensa el què vulguis.

A més de fer una frase, també proposa un petit joc… no? Perejaume és escriptor…

És el que ha fet lo del Liceu, oi?

Exacte. És un artista, un pintor, però també s’expressa amb la fotografia, escultura, instal·lació, objectes…

Què vol dir ser un artista?

Què vol dir?

Que crea. Que crea una cosa nova.

I que tingui un sentit.

Però això és molt relatiu.

Aquesta foto sense les paraules no diria res.

Sí que diria.

Ja, però no seria tan conceptual. Només la fotografia sola miraries la part artística sola, seria una diferència important…

És com si vingués a dir que la paraula té un món al darrera, pots tenir alguna cosa molt lletja, més que la paraula, molt més. Com si ens digués que les paraules no sempre poden transmetre el què tenen al darrera.

Doncs jo interpreto que cada pedra ja és un món, no cal que hi hagi floretes… Això ja és un món.

És una obra molt àrida, és el què més destaca. Les paraules estan posades amb un punt de fuga… com si les volgués elevar, potser vol dir alguna cosa.

A mi m’ha fet pensar en les lletres de Star Wars i el monòlit d’Odissea en l’espai. Ha estat un flash.

Imaginar aquest text amb un full en blanc, ens diria el mateix.?

Què penseu?

Home… ha buscat la terra per alguna cosa.

Amb les mateixes paraules pot dir coses molt diferents.

Les paraules són molt dures.

És una obra molt dura.

A mi em fa la sensació que és una crítica a la societat: les paraules són una cosa,amb una aparença, i el món que és dur i àrid, que és el que s’intenta amagar darrera les paraules.

Que no et refiïs de les paraules.

A mi, el primer pla m’agrada molt. Per veure les textures, de les herbes, de les pedres dels líquens, hi ha vida.

El món de sobre està desenfocat.

Davant de les paraules hi ha vida, però al darrera no… Què és allò, és aigua? És neu?

Alta muntanya. Ha hagut de caminar molt.

Perejaume és un gran caminant i en les seves caminades fa propostes estètiques. La natura i el paisatge tenen un paper fonamental. Què és l’obra aquí, la instal·lació, la fotografia, la caminada…?

Tot és un conjunt.

La idea.

Tot. La idea, la instal·lació, al fotografia.

Tot el procés.

Pujar a la muntanya amb les lletres. Això.

A més fa servir una frase molt propera a nosaltres. És un llenguatge molt proper. És entenedor.

Em sorprèn que hagi utilitzat la fotografia. I posant-hi paraules. És molt intencionat. Sorprèn precisament això. Com ha disposat les lletres, sembla un rètol d’una pel·lícula, els crèdits. Tot està molt pensat molt fet exprés.

Tu què veus, d’entrada quan mires: paraules. Això està fet expressament.

La direcció de la foto va cap allà.

Clar, dintre de tot hi ha una plasticitat, s’ha buscat una estètica.

Ell fa una explicació de l’obra?

Perejaume té una extensa obra al voltant d’aquest tema! Paisatge, natura, representació, mots… són els eixos del seu treball.

Les paraules queden i el món queda.

És un tros molt encongit, molt ple.

La signatura és a baix. La obra no està ben bé centrada. Hi ha més espai a sota al paspartú.

Hi ha gent que el paspartú el fa així. Potser no cal buscar-hi més explicació.

Sí, sí. Potser té algun significat…

La fotografia està centrada?

Sí, sí que ho està. Potser és que te la mires de costat.

Està molt centrada. Posa’t al mig i mira-ho. Està molt mesurat.

Per què és tan grossa?

Potser perquè parla del món… tan gran…

Com ens imaginem les lletres reals…?

De pam.

Més grans…

Però no hi ha massa referències. Per les pedres.

La mida potser vol evocar aquest món tan gran que s’escapa a les paraules.

Com us fa sentir?

Jo he passat de llarg. Si no m’hagués assegut, ni hi hauria caigut.

A mi m’agrada, perquè et fa reflexionar.

És una frase molt popular, una cosa que …

Parar-se a pensar amb alguna cosa. Plantejar-se coses, això és l’obra d’art.

La llum ve d’aquell cantó

Deu ser al migdia. La llum està molt alta.

No veieu un petit acudit?

La fotografia la va fer ell o se la va fer fer?

Algú l’ha ajudat, perquè portar tantes lletres a sobre…

De què són, metàl·liques? De fusta?

Jo crec que la va fer ell. Però he pensat en el color de les lletres, ja que el blanc i negre no ens deixa veure el color real. Penso que les lletres són vermelles. Penso que ha triat el blanc i negre per alguna cosa…

Ho llegeixes i sembla que no digui res, però són moltes les coses que diu, però s’ha banalitzat i ell ens ho retorna, per a què hi pensem.

Potser l’artista es pot ajudar d’un fotògraf per fer la fotografia.

Doncs el fotògraf hauria de signar l’obra.

Però no ha tingut la idea.

Els fotògrafs estan poc valorats.

Però estàs aprofitant el nivell tècnic de la persona.

No té mèrit?

Però qui ha tingut la idea de posar les lletres en aquest lloc i d’aquesta manera és l’autor. L’obra és seva.

Però el fotògraf també la crea. La fotografia no importa? El fotògraf no importa? El pintor perquè no ho ha fet amb un altre mitjà?

És diferent que la persona digui: “Vull fer això amb aquestes paraules i digues-me com fer-ho” o que digui: “Vull una foto d’això, d’aquesta manera, i que es vegi així”.

La part important no és la fotografia, sinó la idea, el concepte que ens està donant.

Les lletres semblen de porexpan… són lleugeres.

Contrast de la lleugeresa i les pedres…

Imagina’t si bufés el vent. Diria “Les paraules se les emporta el vent”. Ja tindria una altra obra. Una altra foto!

Qui ha fet les lletres? També ha participat en l’obra, no?

Potser l’artista no ha de saber fer-ho tot, però la concepció és pròpia.

És com la instal·lació del Benito, no cal que sàpiga fer els neons.

Jo difereixo. Si entenem que la foto és un art en sí és com si volguéssim fer una pintura però com que no sé pintar li “enconamo” la pintura a algú.

La importància de la feina o de la idea.

Una idea expressada a través d’això.

L’obra és una fotografia, però aquesta part de la fotografia no l’ha fet l’autor que signa l’obra.

Sabem si l’ha fet l’artista?

Habitualment treballa amb assistents, fotògrafs, càmeres… fer l’obra no és tan sols executar-la.

Molts fotògrafs tampoc editen l’obra i hi ha una part importantíssima.

Caldrien els crèdits de la fotografia.

Molts pintors també feien igual.

La Capella Sixtina, quantes mans deurien haver-hi?

On és l’autoria?

Ens ho hem de plantejar, com a fotògrafs!

I l’acudit?

El primer dia que la vaig veure em va fer riure, no la veig gens crítica, en un primer moment no vaig veure l’aridesa que heu comentat, només el joc: posar en el món de les coses una idea, traduir-la en objectes, de manera literal… posar el món darrera d’unes paraules.

Té sentit això d’un món rera les paraules.

Primer va ser el món i després les paraules.

Les paraules estan per davant del món?

El món en un sentit metafòric, com d’amplitud.

Fent una cosa molt simple, estàs dient moltes coses també. Tan simple i tan complexa.

I el fotògraf és lo de menys!

Pensava… molts autors d’ara posen paraules: la paraula integrada dins d’una obra Benito, Tàpies, Brossa…

Però a molts èpoques s’ha fet.

Ja, no volia dir que fos una innovació, però que actualment hi ha artistes que li donen molta importància a la incorporació de les paraules en les arts visuals.

Aquest és un cas molt clar, doncs.