Ateneu de Granollers

 

24/11/2013

Ateneu de Granollers

Perejaume, Un món rere les paraules, 1989

Per Agnès Sebastià

 

Aquí tenim l’obra de Perejaume, i és la proposta per avui. Començar pensant què ens suggereix, què ens diu… La coneixíeu?

 

L’havia vist aquí.

 

Jo quan l’he mirada he pensat que m’agradava la frase, la paraula, però em costa parlar d’aquest quadre. Perquè li falta, el quadre en sí li falta… la frase m’arriba, però el quadre no m’arriba.

 

Jo li veig una contradicció, i un paral·lelisme, molt interessant. És una terra erma, i per l’altra veig una sembra de paraules que arrelaran o no arrelaran… i per això el títol el món rera les paraules que arrelaran o no… És una primera impressió.

 

Jo he deixat anar la imaginació: em sembla moltes persones que estan dient-se coses entre sí, s’estan comunicant en un gran espai, i per això el món rere les paraules. Una complexitat, perquè intercanvien diferents coses entre elles, diferents paraules.

 

A mi em suggereix, si en un espai així et despulles, si vas descalç per aquí, costa de caminar… doncs si et despulles interiorment, costa de dir certes paraules, d’expressar-se.

 

Al ser en blanc i negre, per mi és molt àrid. Si fos en color, es veurien els tons verds, etc. significaria més esperança, més vida, un altre missatge.

L’opció de fer-ho en blanc i negre ens transmet algunes coses…

Jo de fotografia no hi entenc, però el primer que hi veig és la gran perspectiva. Em sembla molt difícil aconseguir en un terra pla i monòton, aquesta perspectiva que té un camí, és molt complicat aconseguir-la. Té molt mèrit. Gràcies de fer-me mirar aquesta obra, que no me l’havia mirada gens, i ara així m’hi he fixat. Ha aconseguit un efecte que m’ha agradat.

 

Jo voldria fer una antítesis del títol: una imatge de la realitat, moltes pedres però no hi ha tres pedres com si estiguessin parlant, com en la societat hi ha molta gent, moltes persones… Entre molta gent, la soledat personal dins d’un món ple de persones i paraules… però que cadascú va per la seva banda, vol dir-hi la seva. Una societat en què estem sols, envoltats de molta gent.

 

 

I la frase, és una frase popular… com canvia en aquesta proposta?

Per mi, la frase domina tant que el continent desapareix…

En un paratge tan auster, tan igual, aconseguir fer un camí de paraules, marcar un lloc per on caminar, que marca i et convida… té molta miga…

La idea de paraula-pedra, la paraula pot ser dura com la pedra. Per què ha escollit aquest món, i no el què hi havia al costat o a l’altre costat? Què hagués passat?

Ah, això jo no ho sé.

 

La perspectiva que deies… us sembla una paret?

Paret no ho és? El primer suggeriment, quan ho he vist, he pensat això no ens ho preguntarà perquè està tirat, la interpretació: la dificultat que trobem per trobar allò que vol dir…

No conec l’obra de Perejaume.

Oi que ha escrit bastant… és poeta. D’on és?

És de Sant Pol de Mar.

Però fa fotografia, o fa pintura?

Una mica de tot, en la seva obra hi trobem diferents formats. I també escriu, com bé dèieu.

A mi me sugiere un desierto donde hay puestas unas palabras, como el papel en blanco donde hay palabras.

Les paraules estan esborrades, són les pedres que no ens diuen res, però entre elles n’hi ha unes que sí que ens volen dir alguna cosa, i aquí comences a pensar i és això el què ens fa persona.

 

Com s’ho ha fet per representar la pujada?

Doncs jo penso que fa baixada!

 

On situem aquest paisatge?

Amb un mur.

Noooo!

Jo al Pirineu.

Allò és neu, o aigua?

Podria ser el cervell humà.

És un pedregar.Imaginem una mica el procés de l’obra: hi ha un artista que pensa, executa i documenta o en fa la fotografia…

És una obra feta expressament o ha trobat la fotografia i l’ha feta?

 

 

Què en penseu?

Jo crec que va veure un paisatge, va concebre les lletres i va fer una fusió entre ambdues coses.

Ha buscat el lloc adequat per expressar la seva idea.

Les lletres de quin material són? Les ha fet ell?

Però no està fet amb photoshop.

No sé si les ha fet o les ha encarregat.

Un camí gens assenyalat, molt ampli i que fa pujada… per mi això és el més important de l’obra. No li ha quedat pla!

Juga molt amb la perspectiva, aixeca la càmera i ho accentua molt més…

Jo penso que tot això no és important, que el què importa és la idea, el què et diu el quadre, la frase. La idea.

Jo aquest paisatge l’he vist a Junyent.

A molts llocs!

A Catalunya és molt comú… si camines una mica, t’ho trobes.

No vol que hi hagi res que et molesti de veure la paraula.

Per això tria el blanc i negre…

El blanco y negro da más profundidad. Al final de cuentas, la creatividad está en lo que vamos diciendo cada uno de nosotros, no podemos saber qué quiso decir el autor, ni cómo la hizo… pero lo que sí sabemos es todo lo que decimos nosotros. A fin de cuentas esto es lo que tenemos aquí.

 

En quant a la lectura: el món és el terra i les paraules vénen de part de l’espectador.

M’agradaria que vingués l’artista i digués què pensa.

Jo penso que si l’artista vingués… quan un artista fa una obra, no sap mai on pot anar a parar, un cop l’ha fet pública ja deixa de ser d’ell i és de qui l’interpreta i de l’impacte que ens fa. Quan he arribat ho he trobat facilíssim: com de difícil és trobar les paraules per expressar allò que volem dir, triar les paraules i ordenar-les, per expressar el sentiment que volem manifestar.

Ah, doncs jo penso al revés: la multiplicitat que hi ha darrera una paraula, que hi ha molts móns.

I ara, en aquest moment, hi ha un món davant de les paraules… (tothom riu). Jo concebo l’art contemporani com un art totalment obert, l’artista ha de ser obert i el receptor ha de ser obert. Aquest diàleg ha de ser continu. Si et provoca, tu també provocar amb les lectures.

 

Les paraules se les emporta el vent…

Però això és una altra frase.

Però potser ara diria això.

Sempre ha passat això…

Aquestes no se les endurà el vent. Està bé la contraposició.

Fa la sensació que són fortes i pesen.

Jo penso amb els elements, la pluja, el sol, el vent… què fan amb aquestes paraules?

Doncs ara em fas pensar que amb el sol i la pluja, poden germinar… com si les hagués plantat…

O potser es fan malbé, aquí a la intempèrie…

En el món de l’art la perspectiva és clau. Si això li donen a un estudi de perspectiva, té molt mèrit! Fa una aportació a la perspectiva, que en l’art s’hi ha anat al darrere sempre, doncs trobo que aquest senyor ha fet un estudi de perspectiva. No és perquè sí.

 

 

Cap a on ens porta aquesta perspectiva?

Cap al cim.

A un món obert.

Les paraules eleven.

El món subterrani i amagat, també, que desconeixem què hi ha dins de la terra, com allò què hi ha ocult dins de les paraules, que desconeixem…

 

Tot de contrastos.

Sí, entre la paraula món i el món físic.

Hi ha també que darrera de les lletres hi ha el món. Les lletres recolzades en el món. És literal.

Les paraules soles no són res. Si no té el món a darrera no són res.

És una proposta oberta… i els anys aniran posant més capes i capes d’interpretacions. I de sensacions?

Jo la veig àrida.

Jo no la veig optimista.

Una terra molt erma.

A mi em deixes hores mirant això i entro en depressió.

Jo veig optimisme: es un missatge que diu hi ha tot un món per omplir de paraules.

La frase sí, però el fons no.

Jo penso que amb el blanc i negre ha amagat la vida que en realitat hi ha. Penso que en aquest paisatge hi ha molta més vida que com aquí queda reflectit.

Realment en color seria molt diferent.

Ja no diria el què està dient.

Això fa pujada… estem en un món en què estem intentant entendre’ns, les paraules ens serveixen per entendre’ns, per dialogar…

També per enredar-nos!

Una altra visió és que la perspectiva ens dóna que fa pujada quan el món és pla.

El món és rodó! No sé on vius tu! (Tothom riu)

L’autor ha fet cap comentari sobre aquesta obra? Què diu ell quan fa això. Dóna’ns un esbós…

 

 

Perejaume té unes constants en el seu treball. Té un munt d’obra escrita, també. Els seus eixos de treball es repeteixen: la no correspondència entre paraules i món, entre representació i realitat; també inunda les obres visuals de textos, els hi pren la visualitat per dur-les cap al concepte; i també hi ha les caminades, sempre presents… No hi ha una resposta única sobre què vol dir això, ell no ens donarà una sola resposta.

Me vino a la cabeza una poesía: “Las palabras no entienden lo que pasa”. También tiene que ver, no?

Jo pensava en una cosa, molt prosaica…Penso que quan un museu municipal deu fer un informe a l’hora d’adquirir una obra, m’agradaria saber com es fa. Potser en ell ens ho pot aclarir.

Darrera de cada adquisició hi ha un dictamen?

Deuen ser compres de Manel Clot…era molt criticat, perquè adquiria obra molt avantguardista, però és clar que havien de presentar un dictamen.

 

L’Ajuntament de Granollers no s’ha gastat gaires cèntims en art… hi ha moltes coses que són donacions també… Jo no em vaig gastar…

Però aquesta és una adquisició…

Quan tu eres regidor de cultura!

Ostres!

Jo estava contenta de pensar que ho havíem comprat entre tots, pensava: veus que bé?

 

 

Creieu que és bo que un museu adquireixi obra?

Sí.

Pertany a tothom.

Sí, si està organitzat i justificat.

Sí, però amb això sempre saps de coses que passen de manera irregular, o perquè hi ha interessos, no dic aquest cas, però des de la Generalitat o de la Diputació s’han fet compres que després no han estat ben justificades. Penso que l’ordre és important però també que la gent ho sàpiga, que es fa i per què. Normalment no ho sabem… ara sí perquè estem aquí parlant i ha sortit la cosa i ho sabem…

A mi em complau molt que hi hagi una explicació de per què s’ha comprat una cosa i no una altra.

La cosa es complica quan en lloc de fer compres del passat has de fer apostes de futur… ja que s’ha de fer una aposta, hi ha un risc, perquè no sempre l’encertaràs. I si fas una votació popular tampoc a la gent no li agradarà perquè tenim el gust antiquat…

El temps et dona la raó.

O no.

Per això ha d’estar ben fonamentat.

 

Penseu que aquest museu, les quatre coses que té són d’època franquista, del Premi de Pintura amb el Cumella que coneixia a tothom…i va venir tothom a presentar-s’hi i per això hi ha tants grans noms…

Si el museu és públic, s’ha de justificar i s’ha d’aportar i s’ha de ser transparent. És fonamental.

Per exemple l’Uclés ens va explicar que negociava amb el MdG i que no es posava d’acord amb la part econòmica… i és clar, aquesta gent ha treballat molt, l’hauríem hagut de potenciar moltíssim, i és clar… que hagi de fer donacions, no ho sé, és com treballar gratis…

 

Bé, però com a artista també et pot interessar que hi hagi obra en un determinat lloc o vols obsequiar una ciutat, una comunitat.

 

Els museus no tenen espai ni recursos… i no tenen espai expositiu, que és la part cara. Aquí es va fer una exposició de 10 anys! Això és un pecat!

És una cronificació…

S’hauria de desgravar impostos a l’artista si dóna obra, per exemple

 

Bé, algun mecanisme en aquest sentit existeix… la dació en pagament i altres…

La conservació és ineludible… però també la dinamització. Com allò que es feia del balcó: anar mostrant alguna peça especial de la col·lecció.

Hauríem de venir un cop al mes al museu. Perquè jo ara m’ho estic passant pipa. Realment no tenim temps… és molt interessant.

 

Penseu que l’exposició té seixanta obres… ho podríem fer amb cada obra això…

El Museu Abelló, tria cada me sun artista per parlar-ne, això està molt bé, aquest mes és el Manolo Hugué.

Jo penso que és fonamental que coneguem el què hi ha a la comarca. Perquè a prop tenim coses molt interessants. I en canvi hi ha gent que coneix tots els museus de no sé quines ciutats europees i en canvi això que tenim tan a prop…!