Científics del Museu La Tela

 

15/11/2013

Científics del Museu de la Tela

Jordi Benito, S/T (Meeting Point), 2008

Per Clara Rebollo

 

[Mentre ens esperem al vestíbul, tres nois del grup xerren entre ells de les seves investigacions i projectes sobre papallones i ratpenats, s’expliquen aventures arreu del món, Brasil, Argèlia… quan pugem a la Sala els deixo passejar sols perquè triïn una obra.]

 

Vinga va!

No han passat deu minuts, ja heu tingut un fletxasso?

Som científics i el temps… vinga, va!

Jo he tingut quatre fletxassos. (Ens els explica mentre ens anem acostant i ens parem en l’aixovar funerari, parlen de les destrals i estris, els agrada observar que no van ser utilitzats, perquè eren votius)

Són de debò?

Sí, són els originals (contesta molt segur el director del Museu de la Tela).

Havia pensat fer amb vosaltres l’obra de Benito.

Va, em sembla perfecte, va, seguim. Mana ella.

El Benito quin és?

Els neons.

(A contracor s’asseuen al davant).

Nosaltres som científics descriptius, no teòrics. Això va cap a les matemàtiques. Em costa de llegir.

Jo vaig suspendre les matemàtiques durant la carrer.

És inevitable que estigueu aquí com a científics, però l’altra part que teniu amagada…

No tenim una altra part, som científics. No tenim cap altre hobby ni vida (contesta irònic).

És un error pensar que els científics no tenim sensibilitat, la millor manera d’apreciar la natura és com a científic, és un gran error pensar que els científics ens la mirem de manera asèptica. La gent que no ho és, es perd moltes coses.

Qui pot mirar el món de manera asèptica?

Una rata de laboratori.

A mi els neons aquests no m’entusiasmen. Però hi ha altres coses que em poden agradar.

És una opinió que comparteixo.

La natura és art, una nuvolada, un paisatge pot ser art.

Hi ha aquesta idea que el científic és una persona freda.

Mirem l’obra.

És sobre la Teoria de la informació del Jorge Wagensberg, la va escriure en un llibre.

I el Benito copia la fórmula matemàtica.

Podem llegir els valors de l’equació, ésser viu, acció, incertesa de l’entorn, anticipació: complexitat del món. La “n” d’anticipació no està tan clara.

Això demostra que l’art pot ser una barrera. És la que més color té, la més gran i la que més ràpidament he passat, em tira enrere, em recorda a ciutat.

La gent de ciutat no li molestarà, només falta música disco. Depèn de la persona.

Els neons també formen part de l’estètica d’una època.

Té molta lluminositat. L’obra es presenta a través de la llum.

L’estètica urbana em tira enrere.

Ell era de Granollers, té una obra important de performances, era força escandalòs.

Com a grup aquesta obra no ens ha atret, no he vist a ningú que se la mirés, tenim una altra filosofia, a mi aquesta obra em foragitava.

Insisteixo en les paraules. Què us suggereixen?

Moltes coses, però davant d’altres obres no és precisament aquesta la que em provoca un estímul de pensament.

Les paraules són potents, les coneixem, però no les relaciono amb neons, les paraules em suggereixen natura. És un xoc d’idees tan fort que no les sé interpretar. Em costa. No em fa sentir massa cosa.

L’èxit de l’espècie, ser depredador, no queden opcions.

En quant a la complexitat de l’obra, jo no hi entenc però sé que hi ha els colors i aquest vermell també és una munió de colors freds…

Per culpa dels neons me l’he perdut. No he vist els pans.

Quin significat els hi atorgues?

Això no podria ser una làpida? (Mira darrera l’obra de Francesc Abad).

No donem idees tu!

Està en relació amb aquesta peça? Hi ha bastantes peces funeràries en aquesta exposició. L’aixovar funerari, l’olleta amb l’ou, aquesta làpida. Aquest paisatge urbà em recorda a Blade Runner. La natura desapareix.

I el pa què hi fa aquí?

Se l’han deixat els treballadors.

(Tots riuen)

És la contraposició d’una cosa de terra, natural, palpable amb una cosa urbanita.

Jo penso com ell, el concepte és interessant però la manera d’expressar-ho no ho trobo adequat. Amb ve al cap amb “ésser viu”, una selva, una natura complexa.

L’artista ens vol provocar.

Les connotacions de mort són molt presents a l’obra de Benito, als anys 70 havia sacrificat un toro.

Hi havia un bany de sang important.

És un home amb una obra molt turmentada.

Però si treus l’obra de context, jo no hi veig la idea de turment.

(Continuen discutint sobre l’obra de Francesc Abad, no es posen d’acord en si és o no una làpida).

Ja no ens interessa aquesta obra (riu irònic). Això ho ficaries a casa teva?

Jo crec que “Magatzem de la memòria” dialoga amb aquesta obra. Els morts viuen en la memòria.

Ho va fer expressament amb neó, buscava l’expressivitat d’aquest material per donar-hi significat?

A mi sabeu a què em recorda aquesta obra? En la natura, un bosc de pi en ple estiu, pel soroll que fa, és un turment, com de cigales, ens has triat l’obra expressament, hi ha una planificació per a torturar els científics, és molesta visualment i acústicament i a més a l’hora de dinar mostrant pa. (Tots riuen)

Això s’ha exposat abans? Oi que té més instal·lacions amb neons?

Sí, aquesta obra Meeting Point està projectada a l’estació de Provença de Barcelona.

Jo ara vinc del Japó i m’hi fa pensar. Hi ha llocs que trobes racons d’aquest estil, lletres que semblen codis.

Sí, perquè no ho saps llegir! (riu sorneguer).

Aquí tots els neons formen un tot amb els cables, tota la instal·lació té un equilibri.

Sí, és un desordre urbanita.

Us provoca molta incomoditat.

Sí, vaya calor!

L’avantatge de l’art és que depèn de l’opinió de cadascú. Tots ens veiem amb cor d’opinar, en canvi a un científic no li discutiràs les dades, els números.

I tant que li discutirem! (animats se’n riuen)

El que vol dir és que una persona sense coneixement previ no et vindrà a dir res sobre un estudi científic i a l’art tothom pot dir la seva.

Dins de la comunitat científica pots discutir sí, però aquí pot venir tothom a dir la seva.

On està el límit?

És molt diferent dir que una feina no està ben feta que menystenir-la. A mi no em pots dir que jo sóc un farsant.

Benito no era un farsant.

Com ho pots dir?

Però què valores, la tècnica? Així què, el millor és l’hiperrealisme.

L’art és per suggerir coses.

Jo crec que Benito no era un farsant perquè tota la seva vida va ser coherent.

Clar, has de conèixer, llegir per opinar.

No arribarem a cap conclusió.

Qui ho dirà al final serà el públic.

Sí, però el públic està molt mediatitzat.

Però és el mateix que volem fer des del nostre museu, informar al públic perquè tinguin criteri, al final els polítics ens faran cas.

Però tu no et creguis tot el que està publicat!

Per acabar, us llegeixo el final de la carta de Wagensberg a Benito:

Quizás solo valga la pena salvar unos pocos pensamientos, unas frases, unos pedazos de conocimiento, un trozo de música, una ecuación matemàtica. En algún lugar hay que ir guardando todo esto, però ¿dónde guardar aquello que vale la pena salvar? Para guardar una buena reflexión no se me ocurre nada major que refugiarla dentro de una obra de arte.

Això és poesia!

(Mentre em guardo el paper a la butxaca, el noi del costat estira el coll per llegir-la i em descobreix perquè no he seguit fins el final).

Amigo Benito, què més? Home… la part més personal!