Consell de cooperació

12/11/2013

Consell de cooperació

Moisès Villèlia, Escultura, 1985

Per Agnès Sebastià

[Mentre s’asseuen al davant de l’escultura de Moisès Villèlia]

Jo he passat completament de llarg quan l’he vista…

Jo també…

He triat aquesta escultura per avui. Si teniu ganes d’anar canviant el vostre punt de vista, aneu-vos aixecant sense cap problema… vull dir que us sentiu còmodes i moveu-vos com i quan us convingui.

Sí, les mans. Per mi representen unes mans. Sembla que demanin, ajuda o alguna cosa.

És una mica estranya.

A mi, aquestes dues formes, m’han recordat l’ànec Donald, el seu bec.

Quines sensacions us produeix?

És estranya.

És una cosa càlida, per això. No és freda.

Jo amb el vermell la veig alegre.

Normalment el vermell va associat a la sang… però, en canvi, no em transmet aquesta sensació… al contrari.

A mi m’ha recordat un instrument de música tipus africà. Com una flauta, alguna cosa de corda.

És canya de bambú…

Sembla com un insecte… però des d’allà. Les banyes…

A mi em sembla com un estri o una maquinària. Com si fos útil per fabricar o fer alguna cosa.

Sí, és una complexitat. D’un tot, treure unes parts i fer un aparell complex.

Us sobta com a escultura?

No. Des que l’he vista quan he entrat m’ha agradat molt.

A mi no m’ha agradat gens.

No et transmet res. És un tipus d’art que no em diu res.

Jo no la recordava. Vaig venir a la inauguració i no la recordava.

A mi si que m’ha cridat, però he pensat i això, què és.? Què volia dir l’artista amb això?

Sí, però ja estem acostumats a aquest tipus d’estil…

He pensat en instrument de vent.

(S’aixeca i s’acosta a l’escultura) Anava a mirar aquí a dins… no ho vull tocar pas…

Sí, amb les escultures vénen ganes de tocar-les, no? Tocar el material… Però no ho podem fer.

A mi em fa respecte. Jo no la tocaria pas. L’ha feta algú i això ho tinc inculcat des de petit: no ho pots tocar. És aquesta sensació, com en el paper, la por de deixar ditades o embrutar.

A mi em sorprèn que no hi ha cap punxa. La línia recta no existeix. Són les línies rectes de la natura, que no ho són.

Això lligaria amb l’insecte que hem dit abans, amb una forma de la naturalesa, una forma orgànica, no?

Sí… és pel material… I a més que no hi ha claus ni res. Les formes han estat polides… allà on hi ha el vermell és on hi ha les ferides que ha fet l’escultor. I on hi ha el nus de la canya.

I l’interior també és vermell. Com les entranyes.

Exacte, sembla un interior i com si se li hagués tret la part de dins…

Ah si?

Semblen dues figures. Una que dóna i l’altra que rep.

A veure? (s’aixeca. Llavors tothom s’aixeca i canvia el seu punt des d’on mirar-se l’escultura)

Com canvia!

Ui, i tant! Ara entenc això que deies de l’interior.

M’agrada molt més així que no pas d’allà. Ara m’agrada més.

Ara jo hi veig un cos huma, com al revés, com si aquestes dues punxes fossin les dues cames a la inversa… ara entenc allò que deies de les mans!

Per això us he dit que us moguessiu amb tota tranquilitat. Una escultura no és com un quadre que es mira des de davant i prou. Canvia segons el lloc des d’on la mires…

(Tothom comenta a l’hora allò que ara veu i abans no veia)

Us ha sobtat el material amb què està feta?

És bambú i per això m’ha recordat una flauta.

No, a mi no m’ha sobtat. És com fusta.

Havíeu sentit mai a parlar de Moisès Villèlia?

No (unànim).

Només ho pregunto perquè fou un escultor nascut al Maresme i aquest material el trobava…cercava aquestes canyes per fer-ne les seves escultures… materials de rebuig. Què us sembla?

Com si volgués buscar la bellesa en els materials que habitualment es rebutgen. Perquè hi ha una cerca.

Una investigació.

A mi em recorda un altre artista del Maresme, de Masnou, que fa escultures amb les travesses del tren (i ens mostra a tots una imatge d’una escultura amb el mòbil). Al dir això que aprofita i recicla m’hi ha fet pensar.

Molt bé. Ha canviat la vostra relació amb la peça després d’aquesta conversa?

Sí.

I tant. A mi m’agrada més. Ara li veig més coses. Abans no sabia què pensar. I em passa a les exposicions, que miro una cosa i que no sé què pensar i vaig a una altra, com si… com si no m’atrevís . En canvi amb més gent…

Sí, vas a un museu i tot està en silenci, a vegades vas amb algú i ni tan sols parles per no molestar, i acabes un per una banda i l’altre per l’altra… quan va molt bé anar parlant, així vas veient coses, i el què no veu un ho veu l’altre.

Ja, però això d’avui, no és gaire normal en un museu. Vull dir, això de posar cadires i parlar durant una estona d’una obra. A mi m’ha agradat. Però no és massa normal.