Gran Centre

20/11/2013

Gran Centre, Associació de comerciants de Granollers

Josep Uclés, El Montseny, 1988 De la sèrie Història de les olors i S/T, 1979

Per Clara Rebollo

[Són ells que es decanten per parlar de l’obra de Josep Uclés, però no ha estat fàcil decidir-se, ja que coneixen moltes de les obres exposades. També els hagués agradat fer Puig i Perucho, Cumella, Albarranch, Pelayo…]

Té molt de fantasia, de màgia, aquest sí que m’inspira com una màgia especial, fa descansar [assenyalant l’obra El Montseny].

Quina idea tenies de l’Uclés?

Allò, (assenyalant l’obra del costat, S/T), aquest amb tants dibuixets, no em diu res, no em relaxa, no em descansa, m’agrada que em doni pau. Jo no l’he entès mai.

Doncs per mi és un dels pintors que quan havia vist una exposició sencera d’ell sortia renovat.

Sí? Jo no l’he entès mai.

Doncs hi ha un llibre de l’avi, que és de postres, que tots els dibuixos són de l’Uclés i donen com una pau…

Expliquem primer què veiem en aquesta obra, El Montseny?

Com si tot el que és ciutat ho volgués treure del seu món, que és la natura i com si apartés els mals esperits de la ciutat, el fum negre, la torre elèctrica.

A mi m’atreu la fantasia, com he dit abans, m’atreu la composició de colors, té un punt de sortida l’obra que li dóna un rotllo tremendo, que és aquell blau, és el punt de sortida del quadre i al cantó dret que hi ha fulles de color groc i vermelloses representen l’activitat , la predisposició de sortir, de participar, i una activitat és anar a pescar.

Tu veus anar a pescar i per mi és com si volgués submergir-se dins l’aigua. I anar al silenci.

Sí, es que hi cap tot aquí, és molt fantasiós.

Què pesca?

No, no és que pesqui, és una possibilitat, ho insinua, ho ensenya, però pot ser una màscara això.

També potser que busqui companyia.

(Tots parlen alhora i quan acaben, els proposo canviar d’obra)

Home, però té més coses, tècnicament, té una perspectiva de color, que és molt difícil de aconseguir, perquè tot és molt pla, la profunditat la dóna amb el color. Hi ha molta d’harmonia aquí, fixeu-vos que no hi ha res que faci mal, tot és endolcit.

A mi m’ha fet pensar en els vitralls d’en Chagall.

Comença amb una part fosca, la de dalt i es va transformant per acabar en la natura.

Fixeu-vos que tot això (referint-se als animals i personatges que han anat descrivint) l’envolta una circumferència que t’acompanya cap a la zona blava, et disposa a agafar aquest camí, i és la sortida i la gràcia de l’obra.

(Tots riuen, encantats, amb les explicacions)

I del personatge que en diríeu?

Sembla que la busqui la pau, potser ell no la té… i si el compares amb el personatge del costat!…

La figura és un element més de l’obra, no el central, la composició és, per mi, el central.

Molt bé, gràcies, heu coincidit tots en posar l’accent en la part compositiva però, podríeu trobar una narrativa?

Sí, és clar, tota obra té un argument, el que passa és que l’has d’entendre aquest argument, la gràcia és que no te l’expliquin, tu l’has d’interpretar. Passa com allà (es refereix a l’obra del seu costat, d’en Perejaume).

Mirem l’altra obra de l’Uclés?

Aquest és una mica espantadís… a mi el groc no m’agrada gens, m’espanta.

Aquest groc no t’agrada? Hi ha colors que ofenen, que rebutges, i aquest ho demostra, a més a més hi veig reflectits els neons d’en Benito d’allà al fons i queda la mar de bé, un enigma.

Ah, què bonic!

Quan en Benito va presentar allò ja me’n recordo ja, la discutida que vàrem tenir!

És un gravat que el tinc idèntic a casa… què diu el títol de l’obra?

(Llegim la inscripció “Als companys i companyes de Joventuts Musicals de Granollers….”)

Ah! per això, per això, és que cada any es feia un gravat, gairebé té 40 anys aquesta litografia.

Veure l’obra de Puig i Perucho m’ha fet il·lusió perquè l’havia vist de petita…

És que el seu pare, la meva mare i l’Albarranch sortien junts a pintar! Jo em pensava que trobaria aquell d’en Serra que surt una nena pintada…

Hi havia més dones pintores?

No, ella s’emportava a tota la canalla a la font i mentre, pintava.

Com es deia la teva mare?

Teresa Bassa (I ens explica la seva trajectòria, la seva tècnica, descriu l’obra i com valora ella mateixa aquest llegat)

Coneixíeu els “pares” del Museu?

Sí, en Serra, l’Albarranch, però eren més grans.

El meu pare també pintava, (era l’Antoni Duran), anava cada dissabte al Cercle Artístic de Sant Lluc a pintar.

Hi ha obres al Museu d’ells?

No, no… Si llavors no els van reconèixer, ara ja és massa tard. L’art és una mica punyetero, l’antagonisme entre uns i altres, entre els pintors….

Potser hauríem de fer una donació al Museu de les seves obres.

A Granollers hi ha molts de pintors! Llavors hi donaven aquells premis, aquell any que en Cumella era al jurat…

(I continuen parlant de la família artística a la que pertanyen)

I vosaltres heu heretat aquesta vena artística?

El pare mai ens va ensenyar, deia “això no s’ensenya, això es té o no es té”. Però estem molt contents d’aquest llegat.

Sentiu un respecte important pels artistes

Sí, vam conèixer en Folch i Torres… fins i tot tinc dedicat un poema de la Víctor Català:

Alegria és font de vida,

De salut, de joventut,

Val més ton nom alegria

Que tot aspre solitud

Caram!

(Tots aplaudeixen sorpresos)

Gràcies a Déu, hem sigut de gent molt humil de Granollers però hem tingut la gran sort d’haver conegut gent que ens ha ensenyat molt.

I com és que no hi ha res de Montagut?

Quantes peticions!

Però això està bé, així neixen noves coses.

(I tornen a parlar de l’ambient artístic de la ciutat d’anys enrere)

El vàreu conèixer l’Uclés?

Sí, fèiem sopars filosòfics (i entre ells riuen amb complicitat).

(Comencen a parlar les noies més joves que fins ara no havien pogut parlar gaire)

Jo veig màgia negre, foscor, gats, coses negatives, mala sort.

Però és dinàmic!

A mi em fa pensar en una ciutat sorollosa.

Una pila de sorolls inconnexes, sense harmonia i per això surt el xerrac.

No és joiós, és desesperat.

Però no és pessimista perquè hi ha creació. I si creu que pot fer coses noves, inventar, també hi ha esperança.

Pessimista no, però desestructurat sí, jo el coneixia i sé perquè feia això.

I no hi trobes ironia també?

Sí, se’n reia d’ell mateix, i era senzill però podia ser explosiu també.

En els quadres transmet molts alts i baixos, tenia un punt també de màgia, de creativitat que feia que es pogués escapar.

Era un provocador…

La provocació és comú a tot l’art?

No… algunes busquen altres coses. A la darrera exposició de Viaplana (a una galeria a Barcelona) vaig sortir impulsat, renovat! De l’art sempre s’aprèn, sempre s’aprèn!