Grup de dones de Palou
GRUP DE DONES DE PALOU – PASSA’M LA RECEPTA
30/10/2013
Grup de dones de Palou – Passa’m la recepta
Olleta amb closca d’ou, s. II-III d.c.
Per Agnès Sebastià
Aquesta és la proposta que us fem… aquesta olleta.
Té un ou a dintre, oi? Pot ser un ocell que va fer un niu, aquí a dins?
Jo també ho he pensat…
O potser hi guardaven els ous.
És massa petit per guardar-hi els ous. A les cases de pagès guardaven els ous el llocs més grossos.
És una sorpresa, un ou kinder.
L’ou és de guatlla? O de gallina?
Potser és de gallina pollerica, perica… és un ou molt petit.
Com ha arribat això al Museu?
Ho van trobar en una excavació… oi?
De quina època és això?
Del segle II-III. d.C.
Potser en les tombes… abans posaven menjar per acompanyar els morts.
Para que tengan comida del viaje al más allá.
És per a què tinguin tot allò que es pugui necessitar…
Què us sembla això de posar un ou, menjar, per als morts?
Debien ser les creences de l’època, com per exemple els egipcis.
También como el huevo simboliza la vida, quiere decir que les querían dar algo de vida, que no estén del todo muertos…
L’ou es símbol de fertilitat, abundància… un aliment molt preuat.
És el màxim aliment… abans era el màxim…
Abans no es menjaven tantes proteines com ara, abans era el màxim… si estaves dèbil un ou cru al matí… també l’ou es conserva més que no pas, per exemple una poma, que es podreix molt ràpid… també per això li debien posar…
Si también se pueden guardar los huevos duros con condimentos duraban meses y meses… con vinagre y sal y era muy bueno…
Què hi ha a dins? A veure l’ou? Oh, ja és grosset aquest ou, deu ser d’aquelles gallines que hi havia abans, ara són més grosses…
Es va trobar en un cementiri?
Sí, una necròpolis. Es van trobar altres elements relacionats amb la cuina i l’alimentació, però pels morts…
Creien que necessitaven, segons les creences del moment, tot això.
Para este mundo estaban muertos pero quedaba algo vivo en ellos, y les tenían que alimentar… y les ponían los alimentos que les gustaba a la persona que se había muerto… qué nos pondrán a nosotros?
A nosotros nada…
Ara no s’hi posa res, ara es cremen els mort…
A la Índia s’han cremat sempre…
La gent es va adonant que el cos no és res… la idea de què hi ha una altra cosa que sí que queda, però d’això ja no en sabem res…
La idea de trascendència encara hi és
Us sentiu allunyades d’aquesta olleta?
Síiiii (unànim)
Sí, però conceptualment no tant. La idea de trascendència, allò que és bàsic, la persona creient la té… era la seva manera d’expressar el què ells creien… però també creien que alguna cosa seguia, o un viatge o un altre camí, com els creients d’ara.
El meu marit, si es mor abans que jo, jo li ofrenaré una bandera catalana… no té res a veure però…
És que els sentiments són els mateixos… el què mou el món és encara el mateix… Les emocions…
No és tan allunyat això de la senyera com això… perquè no en farà res… del menjar en farà menys, encara, però.
És un record, un sentiment nostre… però no perquè ho necessiti.
I no deuria ser casualitat, que un ocell hi va fer el niu?
Seria molta casualitat, potser… A més, hi van trobar altres restes de menjar, atuells, ossos, espines i escates de peix…
L’ofrena donava una satisfacció a la persona que el donava… un reconfort… recordar allò que li agradava a la persona en un moment tan trascendent com és el traspàs d’una persona.
Els gitanos també tenen uns costums molt diferents dels nostres, una senyora que ofrenava el seu marit que havia mort, i en aquell nínxol, n’hi havia de coses!… Doncs és el mateix, casdascú amb les seves tradicions…
Jo penso que creien que si l’ànima vivia… que també necessitava menjar…
Tot són símbols… cada cultura ho expressa diferent… però en el fons tots són els mateixos sentiments… No estem tan lluny…
Més enllà de la intencionalitat del què tenia, és súper potent, per a mi, que sigui un ou… l’eterna discussió de si l’ou o la gallina… la potència d’ajuntar els dos extrems de l’existència, el naixement, l’origen, i la mort, el final.
Com una resistència de separar els dos móns, el dels morts i el dels vius…?
Es manté un vincle…
Forma part del ritual per adonar-te que això ha passat, d’acomiadament.
És com portar flors al cementiri… però hi ha gent que no hi troba cap sentit… que tot i ser creients anar al cementiri no hi fa res… que allò important és la pregària…
Però com es pot conservar tan bé la closca de l’ou…?
Un cop s’ha assecat, seria com un os, no?
Vigileu el què hi poseu perquè ho poden trobar… i després què pensaran…? Hi ha gent que hi posa coses curioses… amb els morts.
Això abans, però ara que se’ls emporten al tanatori no pots posar res.
Home, ho pots demanar.
Sí, però quan et portaven la caixa a casa podies posar allò que volies sense demanar permís a ningú… ara la relació ha cambiat: fora… la mort sembla que quan més lluny millor. Els teníem a casa abans, els vetllàvem durant tota la nit… jo me’n recordo…
Aquell dia no es tancava la porta…
Resaven tota la nit.
Ara és molt ascèptic… hi ha encara poblets petits que ho fan així…
Si ho deixes escrit no se t’emporten, però si no ho dius, et porten al tanatori.
Amb els nens, cal viure-ho de forma natural… sense ser morbós, tampoc se’ls ha d’apartar del tot… com s’explica la mort a un nen petit?
El meu fill tenia 4 anys… on és el papa? Mira que t’haig d’explicar… han vingut dos àngels i se l’ha emportat… què li dius amb quatre anys a un crio…?
Ara diuen que no es pot enganyar…
I què li dius? Que se’l menjaran els cucs? Doncs jo estic molt contenta d’haver-li dit així… perquè els nens són cruels i… li van dir que no tenia pare i ell va dir: el meu pare m’està mirant des del cel.
Però, al cap i a la fi, quina explicació pots donar? Què els expliquem? Què sabem? Que… hi ha alguna cosa? No ho sabem pas…! Podem explicar el fet natural i després les creences de cadascú, perquè en realitat ningú no ho sap del cert…
En tot cas és ser honest amb allò que un creu…Llavors cadascú ja arribarà al seu punt.
Si que han sortit coses a partir d’aquesta olleta, no?
Toda esta discusión ha sido por culpa de haver encontrado un huevo metido en una olla de barro!
