Grup de dones maltractades

11/11/2013

Grup de Dones Maltractades

Carles Congost, Teenager, 1997

Per Clara Rebollo>>

[Quan ens trobem al museu, la primera cosa que em demanen és que publiqui el nom del seu grup on es llegeixi clarament “Grup de Dones Maltractades”. Ja a dalt a la sala, després de passejar soles uns 10 minuts, quan els hi he proposat una altra obra, davant la qual conversar, decideixen canviar-la, i trien l’obra de Carles Congost.]

Doncs us convido a conversar davant d’aquesta obra.

Que sigui en blanc i negre em fa pensar en una història dramàtica, una història lletja.

Sembla que està silenciant, que no es pot parlar, és un domini, però la persona dominadora no és humana, és una bèstia.

Sí, provoca rebuig, atrau però provoca rebuig.

Hi esteu d’acord vosaltres?

Sí.

A mi em semblen vàries seqüències d’alguna cosa, però també hi veig amor, a la part on estan ballant, en general jo ho identifico amb un remolí.

Què us suggereix aquesta idea de la vostra companya de remolí?

Doncs, no saps la seqüència, una mica la història tu l’has de compondre en la teva ment.

Per on comença?

La podem llegir d’esquerra a dreta, però no és un text, és una obra d’art. A més depèn de per on arribis et trobes primer la foto de la dreta.

Hi ha aquesta ambigüitat, per on comença?

La primera seqüència, si és aquesta (assenyalant la de l’esquerra), sembla una festa de disfresses i la noia em sembla un home. Crec que ho he fet per no llegir una cosa que no vull, el maltractament, li acaba fent mal.

No t’agrada el que veus. El primer que identifiques és una bèstia i una dona. No et pares a pensar, a mirar bé, que no és una dona.

I ho veus des de fora, des d’una finestra, et desperta la curiositat de veure la vida d’un altre.

Són fotografies, veus: “Kodak”.

Sembla que les fa un voyeur, no, un investigador privat.(Riem totes amb les seves hipòtesis).

Jo veig alegria, seducció, ella o ell l’està abraçant, s’ho estan passant bé, jugant, rient. No sé en quin moment se’n va tot a norris.

La numeració dels negatius, 9, 10, a dalt, 34, 35… no són correlatius (s’hi fixa amb atenció). N’hi ha uns que sí.

També potser que el final sigui el principi. Podria haver començat malament i després ella va al bany a arreglar-se i fan les paus.

És clarament un domini.

Parleu molt més de les fotos petites que de la més gran.

És aparença solament (referint-se a la foto més gran), aparentment són feliços, però la realitat no té res a veure. Això és la vida, el que hi ha realment (referint-se a les fotos petites).

Què més us fa pensar?

Des del principi és una bèstia, un monstre i per això acaba malament.

Com et fa sentir?

És la vida mateixa, és el que es viu… (calla emocionada)

És Nadal! Sí, hi ha llumetes.

La llar podria ser la de les nostres mares, hi ha un balancí.

Jo insisteixo en pensar que és un noi. Aquí se li cau la perruca… però l’altre continua sent un monstre.

Per a mi és una disfressa.

Ella és ell i ell és ella.

Sí, ella és el noi, al cap i a la fi, l’estereotip acaba sortint, perquè és qui serveix la beguda.

Sí! (totes riuen d’acord i amb complicitat).

Pots seguir l’ordre de la història pel barret que porta el personatge ros.

L’obra es diu Teenager i em fa pensar en una famosa artista que només retratava freaks, nans, gegants… que parlava d’una pel·lícula on hi ha un personatge que pateix per ser lleig, per ser monstruós, (es refereix a la fotògrafa Diane Arbus i la pel·lícula de Tod Browning,Freaks, de 1932). Aquest és un home disfressat de monstre però a la pel·lícula, el monstre en realitat era un home molt bo que s’enamora i s’acaba suïcidant per no poder viure el seu amor impossible. Però això de veure l´home com un monstre no ho tinc clar…

Però jo veig violència.

Aquest King Kong assassinant a la dona rossa, em sembla un home dolent disfressat de monstre.

Ell està disfressat de King Kong i ella es vol disfressar de Bella.

El noi vol ser noia, i l’home es vol comportar com una dona.

A mi em crida l’atenció la llar, les llumetes, els quadres, tot és molt acollidor.

Jo no hi vaig mai a un museu… serà que l’art l’interpretes segons l’estat d’ànim? Quan he vist l’obra he vist la lluita, jo he estat aquí sota.

Però has volgut tornar a l’obra.

Jo he vist agressivitat, he vist drama i he fugit.

I has volgut anar a Cumella (la vitrina amb diverses peces queden al nostra darrera).

Sí, he vist el meu úter, és molt plàstic, depèn de quant estiguis va canviant. Sí, jo volia anar a veure una altra obra.

Aquí les cortines deixen veure… a la vida real passa amb les cortines tancades.

Jo crec que no es coneixen, es troben casualment en una festa i arriba un moment que li demana qui és. Aquests ulls semblen dir que no s’ho espera aquesta reacció violenta.

Aquesta imatge és una còpia ampliada.

I aquesta on estan contra el vidre… criden de dolor o de plaer.

És un acte sexual clarament homosexual.

A la foto no hi ha sexe. Sembla una cosa i és una altra.

De qui és la casa, qui rep a qui?

Per a mi és una sorpresa.

I tu Clara que en penses? Què vol fer l’artista?

Parleu de festa, de joc, de diversió, de sexe, però també de domini, d’agressió, de violació, esteu veient vàries realitats, personatges ambigus, crec que l’artista provoca aquesta ambigüitat perquè nosaltres ho elaborem. I el títol també és ambigu, aquest noi no té cos deteenager, és en Carles Congost.

Ahhhh!

Cadascú s’apropia de l’obra des del seu lloc.

Hem fet un treball dels mites de l’amor romàntic a les pel·lícules i mirat així sembla que això per força hagi d’acabar malament, és un tòpic.

Per què no pots desitjar un monstre? Això és un petó de passió.

Sí, pot haver-hi amor. Es pot estimar aquest pelut. Aquí hi ha desig, passió, tendresa. (referint-se a la foto més gran).

És un animal.

No, és un home disfressat d’animal.

Aquesta postura és d’home, és de patriarca. Amb el braç recolzat, és el rei de la casa, l’altra podria estar rentant els plats.

També hi ha una cosa molt interessant en aquesta obra, l’artista actua, fa unperformance, ell no és el que pren les fotografies, si hi ha algú altre que està prenent instantànies…, si fos un vídeo seria una altra cosa. L’ull és arbitrari? Ell, l’artista, s’exposa a l’atzar del que fa les fotos? Tot és inesperat, que el monstre el destrossi potser vol dir l’artista que el final d’alguna cosa que comença com un joc acaba fatal.

Els ulls de pànic també poden ser de desig, de plaer, els personatges són homosexuals. Sembla que estan jugant amb nosaltres.

Insisteixo en la calidesa de l’ambient, de la llar i la història.

És una paròdia de la vida quotidiana, del patriarca abusant del seu poder.

De vegades és tan difícil a la vida real saber qui tens al costat!

L’abraçada és molt impressionant, jo pensava que es titularia “L’abraçada”.

Sembla més aviat que l’escanyi.

Per què repeteix les fotos, unes ampliades, unes de lluny? I després deixa buits.

Per dir-te: fixa’t-hi bé!

Tu tenies una informació que nosaltres no teníem i canvia completament l’obra d’art. A l’artista li interessa el performance i després la fotografia, el registre. És una actuació, i no sabem si hi havia un guió previ, és una obra on l’artista no diu una cosa concreta.

Us agradaria llegir més sobre aquesta obra?

Clar!