Grup de filosofia

04/11/2014

GRUP DE FILOSOFIA (Club de lectura amb interessos al voltant de la filosofia)

Gerros d’Antoni Cumella, gres esmaltat, dates diverses

Per Agnès Sebastià 

La proposta que us faig és parlar una mica d’aquest conjunt d’obres, que ens les mirem una estona i que ens les fem una mica nostres.

Us sorprèn alguna cosa?

M’he fixat amb les restes de ceràmica que hi ha a l’inici, les de can Trullàs, i veig la diferència que totes aquelles podien ser útils, i aquestes són en elles mateixes. Aquesta no-utilitat d’aquestes la veig més si les comparo amb les altres.

Veig la simplicitat. A mi em dóna calma, les formes arrodonides. Tornar a la terra, treure l’artifici… la simplicitat… I m’he fixat en un quadre de pintura matèrica (de Vicenç Viaplana) i a mi m’hi recorda, he vist un paral·lelisme. Em donen benestar, la necessitat de tornar als orígens i de tornar a construir… una necesitat de desfer-ho tot i tornar a construir. Aturar-nos i tornar a replantejar-nos ho tot

Són peces per mirar, no per utilitzar, pel plaer de la vista. Són molt perfectes, busquen la perfecció… en cadascuna, per la forma que té i com l’ha treballat l’artista, s’ha buscat la perfecció. Si fas un altre tipus de recipient, si et serveix ja està bé, és igual si té un bony. Aquí es busca la perfecció. Pel gaudi de la vista, fer cada peça única i irrepetible.

Hi ha dues peces que desentonen, no sé si són del mateix artista, però canvia totalment. A mi m’agraden més les altres, aquestes més treballades no m’agraden… les veig més recarregades (referint-se a les 1 i 2).

Sí, veiem que és el mateix artista, Antoni Cumella, i aquestes dues són primerenques, del 32, i la resta són d’aproximadament de meitat dels 50.

Té relació cada època amb la forma… Totes són rodones, però n’hi ha algunes d’allargades, d’altres de més baixetes

Vosaltres que sou filòsofs, creieu que hi ha alguna mena de discurs en aquestes peces, per molt subtil i abstracte que sigui? O no? Hem parlat de decoratiu… però podem fer un pas més?

El fet que siguin tan minimalistes donen peu a pensar, si veus coses molt recarregades et distreus, en canvi no hi ha ornaments i no et distreus de la forma, d’allò escencial. Et permet més pensar, sense distorsions que et desvien d’allò essencial.

A vegades parlem en l’apol·lini i el dionisíac. Jo les veig de la banda de l’apolini, la perfecció matemàtica, tot i la imperfecció que comporta el fet mà… A mi em recorda molt a èpoques clàssiques, anterniors a l’helenisme…. i això vol dir tenir un cap ordenat… jo no vaig conèixer l’Antoni però he conegut a l’Agnès que té un paper importantíssim en la pigmentació… i això és una altra història. Al coure, això és una meravella…

Al veure aquesta obra m’ha vingut al cap unes ampolles que al poble es deien “damajuana” pel vi o per l’oli i si se li treien les nanses… ostres! Una ampolla d’aquelles de quan era petita. I canviava molt sense la carcassa, nua… era de vidre, i m’ha vingut al cap la forma… Era molt bonica, molt diferent amb carcassa o sense…

Les formes són senzilles, simples, però el color és excepcional, no ho fa qualsevol… un domini de la tècnica…

Quan van fer el Gra va explicar que havia fet els colors per dialogar amb l’heura de la parròquia… 

Bé, això deuria ser el fill, en Toni Cumella.

Sí, però em sembla fascinant aquest grau de buscar l’harmonia… és igual que sigui el fill, crec que és el mateix camí, almenys hi ha una influència… segur.

He recuperat una frase de Cumella: La ceràmica és una escultura en revolució. Us diu alguna cosa? 

Lo frágil… yo digo… yo experimento emociones, pero no tengo necesidad de hablarlas, me las comunico a mí mismo… lo veo y digo ¡quién la parió! Quien le dio a luz… pero ¿expresarlo en palabras? Yo hablo conmigo mismo… yo en mi emoción traigo lo que vi al principio, un pie y una cabeza… pero pienso por qué hablas, y me hago caso y me callo.

Aquestes peces estaven pensades per ser posades en unlloc concret?

En aquest cas no especialment, però sí que en va fer relacionades amb l’arquitectura…

He pensat amb això dels colors i no sabia si s’havien pensat per estar en un lloc.

Jo m’imagino que li agradava treballar amb difernets materials, que els interessava la investigació.

No hi ha cap que sigui igual… l’evolució d’una persona, la necessitat de canvi, de fer coes diferents… no hi ha cap que sigui igual, les tonalitats són meravelloses, algunes són irregulars… com la vida, les contradiccions, que també està plena d’irregularitats. D’una banda està l’artesà, que ho fa molt bé però tot igual, i de l’altra hi ha el creador que fa un pas més i sempre busca i en constant evolució

Has dit dues paraules importants: artistes i artesà

Per mi l’artesà ho fa molt bé i és perfecte però no té aquesta part creativa… quan he vist la pintura matèrica (Vilaplana) he vist que s’havia arriscat, per a mi això és l’artista… provar, buscar, quantes se li hauran trencat! per mi això és l’artista, el que va innovant, i fa un pas més enllà. A mi és el què em fascina.

L’artesà fa obres normals i l’artista fa obres d’art. L’artesà fa coses normals i l’artista va enfocat a les propietats estètiques. No té perquè ser la bellesa… pots ser altres qualitats…

En el fons, l’artista vol comunicar, no?

Sí, exacte.

I què ens vol comunicar?

Potser la irreproductibilitat? No hi ha dues peces iguals.

És molt delicat, sensible.

Es retrata a ell mateix sense voler… potser. Es comunica a través de les peces… ?

La trobada de dos elements fonamentsls: la terra i el foc… El treball amb les mans… si parlem dels orígens…

Tots ho veiem però no en parlem… a mi no em criden l’atenció les figures, em crida l’atenció la pintura que hi ha a la ceràmica… com comencem amb una ceràmica nua, com passem a una ceràmica recarregada i vidriada, i després tornem a una simplicitat de colors, uns colors molt de la terra, primaris… com si hi hagués una evolució i després es torna a una simplicitat de colors, més de la terra.

Quin material és?

És gres.

Com és que hi ha aquest sol, d’aquest color tan diferent

És també una mostra del què feia.

Estic donant voltes amb la frase. No sé en quin sentit és revolució… per anar a la simplicitat de les formes, no ha afegit res… la simplicitat matemàtica, de la proporcionalitat… no vol floritures, cerca allò més geomètric.

Aquí hi ha les carabasses, semblen molt a les figures de les carabasses, que es feien servir al camp. Molt en contacte amb les coses primàries i de la natura…

Em recordo d’una experiència a Verdú, que és el poble dels terrissaires i un senyor d’allà, que ja deu ser mort, em va explicar una cosa que em va marcar: “va venir un periodista i em va dir vostè fa ceràmica precombina”, i ell estranyat va pensar, però què diu?… i explicava que de tant en tant deixava de fer les peces per vendre i que jugava amb el torn, “jo de tant en tant em deixo anar… i el què em sortia era això”… les formes no són infinites, sinó que són limitades i les possibilitats del torn també són limitades… Però m’agrada jugar i anar una mica més enllà del botijo de tota la vida. Així veig Cumella.

Jo també em preguntava sobre quan un artista es posa al torn si ja pensa en com serà la peça, si ja sap quina peça vol fer o si surt el què surt…

Què en penseu?

També ho pot tenir al cap, jo que no sé dibuixar, quan vull fer alguna cosa la tinc al cap, però la idea, la imatge, és primer, i la vaig a buscar…

Ho tens preconcebut…?

En la ceràmica, però hi ha un fet que és inapresable, que és el foc, que potser és el component màgic que mai es pot controlar del tot… com ho veieu?

A mi el foc em dóna la imatge de catarsi, que a vegades es necessari destruir-ho tot. Per mi, la sensació que tinc és que és una persona calmada, i el foc és com una necessitat de destruir per tornar a crear… no veig el foc com un element tan important en aquest cas.

A mi em fa la impressió que s’intenta dominar, controlar el foc, que és quelcom que se’ns escapa, penso que dels dos (ell i ella, perquè ella també hi participa i molt) tant la terra com el pigment, el foc fa la seva i llavors el que s’ha de fer és jugar, domesticar…

Tenia una amiga que els seu pare tenia una bòbila i de tant en tant alguna cosa es cremava i ens donava formes meravelloses, que sobraven… és la màgia del foc i la terra, però també la màgia de qui davant d’això que és inabarcable i capritxós, intenta jugar, en un constant intent de controlar.

El que passa que avui la cosa del foc no és com abans, es pot controlar molt més…

Sí, però hi ha moltes variables, diferents fangs, diferents pigments… i s’ha d’experimentar molt…

Sí, però es pot controlar.

Sí, però control total no hi és mai… no?

Com les cuines d’avui que tenen termoestat que poden estar en temperatura constant, etc. És pràcticament perfecte.

Sí, però jo imagino que exacte, exacte, no pot ser… mira per exemple aquest verd…

N’aconseguiria un altre igual que aquest…?

No! Segur que no!

Però l’atzar també hi juga, potser no és exactament el que havia projectat.

Per això jo deia que era una lluita.

Sí, i a més el temps del foc et limita, no és com un quadre que pots anar mirant-lo i refent… 

Potser la forma no és tant important, simplifica, perquè el què li interessa el color només?

Com ho veieu?

No! Les formes són buscades, mira les diferències, no hi ha peces

També té obra plana, no?

Exacte.

Em costa imaginar que és el mateix autor les d’aquestes peces com les de la resta…

Pensa que hi ha 24 anys de diferència…

Aquestes m’encanten, i aquestes no…

Poden ser moments, o vivències.

D’una banda faig el que he de vendre i d’altra el que vull, poster és això… Però m’alegro molt que evolucionés cap aquí i no al revés. És que tinc ganes d’abraçar-les de tocar-les, aquestes formes i simplicitat i textura… De debò, m’alegro que això sigui l’inici i això el final! M’agraden molt.