Regidors de l'ajuntament de Granollers

03/12/2013

Regidors de l’Ajuntament de Granollers

Francesc Abad, El magatzem de la memòria, 1992 Instal•lació

Per Clara Rebollo

 

[Els deixo voltar una estona sols i els proposo parlar davant d’aquesta obra sobre els conceptes de paisatge i memòria].

 

Part d’aquest projecte és un experiment, vol propiciar l’apropiació de l’espai i també de l’art. La proposta de conversa, la faré des de l’escolta, no us subministraré gaire informació, si la necessiteu quan sortiu del museu, electrònics que porteu a la butxaca,trobareu unes fantàstiques webs de l’Abad… A veure on ens porta aquesta obra.

 

[Faig una presentació una mica més protocol·lària de l’habitual i es fa, també, un silenci més llarg de l’habitual]

 

Descriure-la ajuda…

 

Veiem imatges, i paraules que descriuen aquest conjunt, el paisatge que perceps, aquestes fotografies són paisatges.

 

Imagino que el que ens està dient a partir de la frase, és que en el fons, el paisatge en sí no és un paisatge físic sinó una imatge mental que tenim tots d’alguna cosa i suposo que l’obra fa com mostrar un paisatge amb diferents paisatges reals, per dir que el nostre paisatge està format de mil imatges.

 

En resum, la imatge és el que tu vols veure.

Explica’ns això, que és una mica complexe.

 

(Tots riuen)

 

Jo sintetitzo, i ell reflexiona (referint-se al seu company de partit), ell, l’artista, et proposa aquest conjunt d’imatges i tu interpretes allò que vols, o el que tu penses, potser no s’assembla gens a allò que ell pensava.

 

A bote pronto, veig 5 imatges diferents, superposades, que no tenen una connexió, si tu comences a pensar pots anar a la idea de la creació. Hi ha tota l’escala, des del paisatge del fons de la terra fins els núvols… i així pots anar dient…

Superposa imatges que es recolzen les unes a les altres, com les que tenim a la memòria, aquest record que tenim es completa amb la imatge que tenim ara, l’hem de completar.

I el “Camí sense sortida”?

Sembla una làpida.

Jo veig el final d’alguna cosa, és una làpida, a sobre hi ha un penya-segat,.

Jo ho interpreto diferent, no hi veig una làpida, el camí sense sortida és una provocació, perquè hi ha moltes més coses, amb les imatges de darrera.

Una de les claus de la interpretació de la peça està en la frase quan diu “allò altre”, tu captes una cosa però hi ha una altre cosa que se t’escapa amb el discórrer de la ment.

Quan fas servir el llenguatge hi ha més coses que només imatges.

Si no hi fos el marbre ni la inscripció, que fos tot blanc seria una obra tota diferent. Les imatges de natura podrien ser unes altres, si sortís una ciutat… no veuríem la idea de paisatge.

 

M’he agafat a la idea del magatzem de la memòria, i camí sense sortida potser tampoc és això, no hi ha entrada ni sortida.

 

Jo penso que totes les imatges que hi ha darrera respecte la primera són infranquejables, poc accessibles, un penya-segat, una cadena,… defineixen la idea d’art, una interpretació personal, un record, d’una realitat objectiva. És una idea de la memòria subjectiva, selectiva.

 

Jo fa estona que penso quina relació pot tenir el paisatge principal amb el que diu, el paisatge en el fons és una construcció mental, és allò que tu tens al cap sobre una realitat.

 

I una construcció cultural? Hi ha potser una reflexió col·lectiva, d’història d’una comunitat?

Però l’artista fa servir la segona persona del singular “el paisatge que perceps”.

Sí, tens raó.

Quan dic que és una construcció, dic que és una suma, per molt que ens obstinem en canviar, el paisatge mental està tancat, per molt que vulguis, és difícil de canviar, la imatge d’un indret és una construcció. (I posa un exemple d’una experiència personal)

 

També ha sortit el tema del temps, del passat.

 

A mi em transporta amb el Camí sense sortida, al que has anat acumulant, capa per capa al llarg de la vida de coneixement, que és la memòria. Sense sortida és el final, tu arribes amb un gran magatzem individual, però et convida a tornar a entrar, a reflexionar sobre el passat, amb aquestes peces superposades.

 

Li agradaria molt això a l’Abad, ell treballa aquesta idea de revisió del passat, de la memòria.

Vol provocar que busquis què hi ha darrera, o que t’ho imaginis, aquest discórrer de la ment ha de buscar imatges en la teva memòria, coses noves.

Estava treballant en això, amb imatges dels bombardejos. Les vivències de la memòria creen com xarxes, vincles que relacionen el que tu coneixes, per acumulació, deducció, selecció, en funció de… no sé què.

 

Imagineu-vos una persona que no ha tingut contacte amb la natura.

A on vols anar a parar?, abans ja ens has dit que imaginem tot blanc.

Sí, imagineu algú que no ha anat mai al bosc, que hi veuria?

Tu què creus?

No entendria què és això, però descobriria un paisatge nou, sense referents.

Llavors la mirada sí que és individual, els referents comuns ens fan compartir una imatge més comú.

Jo no penso tant, jo veig això, la làpida, i la cadena, veig la idea d’una persona que intenta entrar en algun lloc i no té sortida, a més el fons està borrós, no veig la idea de comunitat, ni res de tot això.

En principi no es veu cap invitació a l’esperança, no és un paisatge bucòlic. Quan penses en la natura tens un altre referent.

Sí, són pins escarransits.

Un paisatge és el que cadascú retén. Aquest no dóna alegria. És un paisatge com a metàfora, com a passat, com a comparació.

Jo recordo de la meva infantesa, un camí amb molta vida, ple d’olors, sons, sensacions, vivències, d’experiències idealitzades, era el meu camí, on m’anava a amagar, on vaig fer el primer petó…

És la metàfora de la teva infància.

Però aquesta obra, no és la foto que posaria a la sala de casa meva.

 

Fem un parèntesi? Aquesta frase ha anat sortint en tots els grups, no me la posaria a casa, aquesta obra. Què diem amb això?

Que entenem l’art com a decoració.

 

Un artista contemporani pot ser un pensador, que fa recerca, que treballa investigant conceptes, formes, tècniques, relacions… El museu creieu que ha de treballar aquesta idea ampliada de l’art?

 

Sí, ens ha d’ensenyar a mirar. Hi havia un programa a la tele que aprenies a fer-ho i posaves en valor l’obra.

 

Per provocar-vos una mica… no ens porta a valorar la qüestió tècnica?

 

No!(tots d’acord contesten alhora)

Així ens traiem prejudicis, tornem a la frase, el magatzem de la memòria, hem de filtrar, aprendre a mirar, a destriar, perquè sinó davant d’una obra així no saps què dir, no saps què pensar.

(Un d’ells explica la seva experiència com a visitant de museus, satisfet per aprendre de les explicacions de les guies, que l’ajudaven a descodificar icones)

 

No com jo, que no us explico res!

 

(Tots riuen)

I mira aquest del costat (de Pelayo), que hi veus? jo veig el Quevedo.

(Riuen perquè han deixat de parlar de l’Abad)

És que és un camí sense sortida! (riuen amb complicitat i divertits)

 

No, és també la intenció del Museu, que les obres del costat també propiciïn el diàleg entre elles!

Això és una provocació, ens fas pensar sobre l’Abad i jo no el conec, disculpa. Si parléssim d’un altre que coneguéssim…

 

(Els explico breument la trajectòria de l’Abad des dels anys 70 en el context de l’art conceptual català).

 

Aquestes mateixes imatges podrien ser molt vives, amb flors, colors, la natura és esquerpa, terra sorrenca, és aspre. Aquesta connotació de senzillesa, d’humilitat també potser un missatge que diu que hi ha un moment que agafes un camí que no és que no tingui sortida sinó que no té retorn, et moriràs al final. Però què carai!, jo m’enfilaré pel bosc i sortiré!

 

Sí, tots són difícils però no són infranquejables.

Que el camí no tingui sortida no vol dir que tu no puguis continuar.

I la part tapada diu que segur que hi ha altres coses per continuar, altres camins.

 

 

Quin sentit tan existencial que heu trobat a Camí sense sortida, és un camí particular, n’està ple d’aquests cartells!

Jo sortiré d’aquí amb depressió.

 

(Tots riuen)

 

Sobre les cometes del text, potser és que la frase no és de l’artista, que sigui una cita d’algú altre. I el marbre no l’interpreto com a mort sinó com a nebulosa, una memòria acumulada de generacions passades…

 

Apa!

 

I la memòria és un camí, no?

Jo interpreto que això és el seu paisatge d’infància.

A mi em crida molt l’atenció la frase “captar allò que és en detriment d’allò altre”, es com si allò que veiem tots, tapés i no deixes veure allò que és realment important.

Wow… és la tesi del Francesc Abad això!

Jo, tot i que estic a l’oposició, m’agrada això que has dit.

(Tots riuen divertits)

Només sóc jo que vull treure les fotos de sobre?

Sí, jo ho he dit des del principi…

Prova-ho… I si traiem les fotos (la regidora de cultura!), es que la gràcia es que puguis mirar per darrera.

Ja! volem un museu així ja!

Va…

No! Que em faran fora del museu! Deixeu-me acabar i veniu un altre dia a fer això, si us plau.