Taula d'igualtat d'oportunitats

TAULA D’IGUALTAT D’OPORTUNITATS

24/10/2013

Taula d’igualtat d’oportunitats

Francesc Anglès, Escultura (dona vella amb gos), 1983

Per Agnès Sebastià 

Aquesta és l’obra que hem triat. Quina sensació us causa 

A mi m’agrada.

Per mi és la vida. És el pes de la vida. De l’experiència. La vellesa és l’experiència, i ara a ningú li interessa. És una pèrdua molt gran. Abans era la matrona… ara, se’ls aparca al pàrquing de la residència.

A mi em criden l’atenció les sabates amb taló, és una dona gran però molt ben cuidada, molt ben vestida… es nota que s’arregla molt. Hi ha moltes dones així…

El bolso… com quan eres petit, que pensaves, portarà caramels? Les àvies d’abans sempre en duien… i jo ho pensava… és que el què a mi m’ha cridat l’atenció. Està molt ben feta.

Sí… M’ha semblat una senyora com les d’abans, m’he fixat en el monyo, el penjoll… I el gosset… hi ha molt gent gran que té un gosset, i el passeja… Els animals són fidels. Els animals són fidels i no et jutgen com la resta, sempre estan amb tu, siguis com siguis. A mi m’agrada el gos…

He vist molta gent que s’ha posat malalta i li han regalat una mascota perquè així havia de seguir una rutina, sortir, arreglar-se… i fa companyia.

A mi m’ha cridat l’atenció la cara, com enfadada i el dit que renya… no li agrada el què està fent el gosset.

M’agradaria conèixer-la.

Us heu fixat amb els materials…?

Què és, guix?

Sembla cartró-pedra…

Són benes… però a mi em crida l’atenció la corretja…

Segurament era massa difícil fer-la amb guix, i la va posar de veritat per això.

Jo no ho crec… vull dir que em sembla important que sigui vermell. Us explico el què he interpretat jo… puc? (tothom diu que sí). Doncs a mi em sembla el vermell de la sang, el fil de vida que manté la senyora lligada amb la realitat, és l’únic contacte que la manté lligada a la vida. Per això ha posat aquesta corretja així, i no pas una altra.

Està molt bé això… has anat molt enllà.

Per mi el blanc és la puresa… però si són benes… no ho sé…

L’escultor va estudiar medicina… creieu que és una dada important?

Home, si l’escultor és un metge, per mi està parlant del més enllà, com si la velleta ja no hi fos, hagués desaparegut i ens hagués deixat l’essència…(silenci) 

Era traumatòleg?

No ho sé. Com us fa sentir?

Jo ja he dit que em feia sentir bé.

A mi em fa pensar en la meva mare… em va tenir als quaranta anys i la recordo així, gran però petita…

Doncs jo penso amb la mare de (parlen d’una companya comuna): sempre arreglada, ben vestida… també era molt petita.

Jo miro les mans, són massa grans, no? I el canyell…

En diuen els “ossos de vidre”, a la gent gran li passa. Quan ens fem grans ens anem empetitint, ens fem petits… més baixos… per exemple, tu quan siguis gran seràs com la velleta.

L’artista ha dit què volia explicar amb això? A mi m’agradaria preguntar-li o dir-li tot això i que ens expliqui si li sembla bé…

A mi aquesta em fa sentir bé, en canvi aquesta altra (assenyalant l’obra de Carles Congost,Teenager) em fa por… em provoca uns sentiments que no m’agraden…

Noies, què us fa pensar aquesta? Jo penso els fotogrames d’una pel·lícula, la “Bella i la bèstia”, en l’adicció de l’amor… i què és al final, doncs el maltractament, no? l’amor romàntic porta a això…

Bé, però aquesta ja és tota una altra història, no?

A mi no m’agrada gens el què em fa sentir. L’altra sí que m’ha agradat.