Grup de dones

Grup de dones. Ajuda als maltractaments

29/10/2015

Acompanyant: Alba Garriga (psicòloga del CIRD)

Carles Congost, Teenager, 1997

Per Clara Rebollo

Després de recollir els comentaris de totes elles sobre la impressió general de l’exposició, que han recorregut de forma individual durant uns cinc minuts i treure conclusions sobre la intencionalitat del títol, els proposo que triïn elles una obra per mirar-la i parlar-ne. En diuen vàries, entre elles, l’aixovar funerari que ningú dels grups en general que he fet fins ara destaca gens i em crida l’atenció, li faig saber, però finalment triem una altra obra per treballar-la.

Què tal? Voleu explicar què esteu veient?

Una barreja d’amor i dolor... pànic, seducció, traïció. Conclusió, que és un monstre.

És una escena vista des d’un altre edifici, per un veí. Et veuen des de fora; hi ha gent que sap què passa...

Ja estava condicionat perquè nosaltres treballéssim aquesta obra? Fins i tot ja teníem les cadires aquí davant. Ens heu posat davant d’aquesta obra expressament.

(Els explico que tot i no haver fet cap estadística, de tots els grups que han passat i que els deixo triar obra, el 50% tria Jordi Benito, i l’altre 50% Carles Congost i que avui les he deixat triar...)

Crida molt l’atenció, el principi és amor i el final és odi.

Jo hem veig jo mateixa, és una persona cega, que no és conscient que la intenten seduir, es veu com fins i tot li porta una beguda, i amb els braços després li fa mal.

Es veu la gent que des de la finestra la gent pot veure què està passant, que l’està matant i ningú no fa res.

Em provoca molta tensió.

Això no és real, és una persona disfressada, un personatge que fa de monstre, ella però no ho veu això, només ho veiem nosaltres que és un monstre. Fins la darrera foto que sí que ho veu, la seva mirada en aquesta és diferent, és una mirada de por.

Pot ser una metàfora de les nostres pors. Parla de com interactuem a la vida, és una mestressa de casa, amant excel·lent que està fent les coses de casa... però no li serveix de res. Ella fa tot el possible perquè ell estigui bé perquè quan ell arribi a casa. Ella el vol seduir, s’està arreglant, és ella que està a sobre, la casa està neta, endreçada.

A mi em dona la sensació de tot el contrari, no la veig ni neta ni endreçada. Hi ha unes estovalles amb les cares de dues dones, és una revista oberta, estava matant el temps...

Això és una dona? Està molt fibrada, és un home disfressat de dona, és un tio! Què fort! Mira, també hi ha homes maltractats. No és una dona, però és una persona maltractada. La figura femenina enganya però ell és evident que és un monstre... les coses s’han de mirar d’aprop, no donar per fet les coses, que no és just. El que és evident és la traïció que totes veiem. Això pot ser una feina també, que aquest travesti s’hagi trobat aquest monstre.

Ens hem quedat confuses, nosaltres canviem, quan veiem un home ja no ens afecta igual, posem una distància, ja no ens sentim tan identificades.

A mi no em dona igual, però sentir-me enganyada, traïda, defraudada, al veure que no era una dona, doncs he posat una distància.

Sembla que s’estigui burlant de la conducta femenina de les dones quan s’arreglen, sedueixen, es preparen per rebre el seu amant.

Jo no ho veig com una burla, ho podria entendre com si fos una prostituta que no sap què li espera amb aquest home. Potser no és un monstre, és un animal, no té perquè ser dolent.

Potser la que enganya és ella. Com aquí quan ell li arrenca la perruca i descobrim l’engany... al principi l’amor és mutu.

Quin embolic!

Clar, perquè les fotos estan desendreçades, potser va ser tot al revés, el principi és el final. Acaba bé.

No, impossible!

(I discuteixen l’ordre de la lectura de les fotos i afegeixen la importància de les diferents mides de les fotografies, totes opinen en desacord entre elles).

Puc dir una ultima cosa? Nosaltres tenim una característica comú, hem estat dones maltractades i això és un joc per tu, fas com el ciutadà des de fora... no dones importància això que passa a les fotos perquè no és real, i per nosaltres no és així. Marxem amb un neguit, amb un dolor.

Els altres grups s’assemblen amb el que nosaltres hem dit?

Penso que tots senten totes les emocions com vosaltres i van reaccionant amb les visions dels altres... com dins del vostre propi grup que han sorgit tot de diferències.

Però la diferència és com marxes.

Clar, vosaltres feu un treball per entendre i expressar els sentiments, això no és tan fàcil amb els altres grups.