IES Lauro 2n ESO C

14 de novembre de 2014

IES Lauro

2n d’ESO C

Professora: Montse Pérez

Concepte: L'ésser viu

per Clara Rebollo

Al Museu, a partir de l'obra de Verònica Aguilera

Sembla terra, amb una gran esquerda, com un desert i un home caminant. El perfil de l’escuma semblen núvols. O com un tall, com un segment com si es tractés del nucli de la terra. L’home amb la mà aixecada, està mirant com si estigués a la muntanya més alta del món. Potser s’ha perdut i està buscant algú, o buscant aigua. Potser només està mirant les estrelles. La sensació al desert és diferent que la sensació de la platja i la calor que hi fa també.

El personatge és algú que se sent sol, marginat i perdut, intentant refugiar-se. Però no necessàriament ha de ser així. També amb la soledat et pots sentir bé amb tu mateix. L’obra també parla de l’home que ha fet un cim, ha arribat a dalt de tot i ha assolit un objectiu, està satisfet i orgullós. Canviant d’opinió algú veu un personatge suïcida i apareix la idea de la mort. També podem tractar el personatge com algú que ve a ajudar. Està a dalt de tot i això el fa poderós, té un lloc privilegiat, ho veu tot. Pot veure l’infinit, se sent gran. Contràriament també podríem parlar d’algú que ha estat un supervivent i se sent completament petit i sol. O amb una visió més pròxima i pragmàtica podria ser un pagès mirant la seva terra pensant amb la collita. Li traiem el component de tragèdia. Ens agrada la idea d’imaginar un camí. Busquem com identificar-nos amb el personatge, i des d’on: des de l’experiència d’estar sols dalt d’un escenari, o rumiant sobre la nostra relació amb la resta del món.

Al Museu, a partir de l’obra de Josep Ma. de Sucre

La nena fa por, com la nena posseïda pel dimoni d’aquella pel·lícula. També sembla una obra que la faria la meva germana de 8 anys, sembla un dibuix fet per un nen petit. És una nena petita que vol jugar, els seus pares no l’han deixat i s’ha enfadat, té la cara verda, és una nena amb forma de bombeta. També ens recorda un altre personatge dels dibuixos animats.

És una nena que té ganes de ser gran i es posa vestits de la seva mare, com quan nosaltres de petits ens posàvem les sabates de la mare, i s’ha maquillat i s’ha posat una mascareta de cosmètica, però els peus semblen d’ànec. Crec que sembla una dona intoxicada, volta també la idea de fàstic, com a punt de vomitar. També podria ser algú disfressat o el nen o la nena que ha fet l’obra directament és daltònic i per això hi ha aquesta confusió de colors, el cabell blau, la cara verda.

La persona que ha fet el quadre ha pensat que no importa el color de la pell de les persones i per això ha fet aquesta nena com ha volgut. Aquesta nena, com el personatge de l’obra anterior, també està sola, com l’altre personatge, tot i que són dues soledats diferent, que no sabem explicar, una gran diferència potser és la mida, aquesta nena ocupa tot el quadre, tot i que hi ha una part de la cara que no està gaire definida. Com el fons, que tampoc està definit i no sabem on és, a l’aigua, volant, a un parc. Potser és una nena que se sent com un bitxo rar, amb una crisi d’identitat. És una pintura que ha fet una nena i ha fet la seva mare, que està a la feina perquè porta al pit un quadrat que sembla una identificació. I tornant amb l’ambigüitat també es podria tractar d’un nen que vol ser una nena i s’ha vestit així.