IES Lauro. 4rt. ESO

29 d’octubre de 2014

IES Lauro

4t. d’ESO

Professora: Montse Pérez

Concepte: Moviments artístics del segle XX

per Clara Rebollo

Al Museu, a partir de l’obra de Joan Sandalinas, Orfisme. 

Veiem la foscor de la nit amb lluna plena. El gris sembla el mar, fent un tsunami que s’emporta les coses. O un volcà a punt d’entrar en erupció, veiem energia, natura. Però les taques vermelles d’una cantonada contrasta, com una resistència diferent de les blanques. Sembla un altre planeta i nosaltres som les taques petites que descobrim coses noves. O podrien ser les llums d’una ciutat. També sembla una muntanya gris amb banderes de diferents colors. També podria ser un retrat. Podria ser també un parc d’atraccions o la felicitat d’una persona, com quan ets petit, que ets feliç però que s’acaba quan creixes. 

La lluna amorteix el cop de la caiguda. Però en realitat què és? Potser no és res de tot això si és abstracte. O gràcies a això hem pogut veure tantes coses i fer un viatge tan llarg. Podríem buscar informació del pintor, de la seva època per entendre més coses. El títol també mirarem d’entendre què significa. D’on ve Orfisme? D’Orfeu? Com si una recerca de nous mons es tractes, com els que hem anat veient, en Sandalinas volia potser lluitar per un altre paisatge polític i artístic, diferent del que coneixia.

Des de l'aula. Cristina Rodríguez

Aquesta foto transmet esperança, ja que com es pot observar enmig del desert encara hi ha alguna cosa que fa sentir que hi ha coses bones dins de les coses dolentes.

També es sent tranquil·litat, quan el dolent passa sempre surt alguna cosa bona. En la fotografia es veu clarament.

Optimisme. Quan tot és negre, no és tant negre com es veu, és a dir, doncs del negre també poden passar coses bones. Transmet també il·lusió, ja que sempre s’ha de tenir paciència per les coses bones que han de passar. He escollit aquesta foto ja que hi veig relació amb el quadre Orfisme de Sandalines, perquè el seu quadre em transmet quasi el mateix que aquest: tranquil·litat, esperança i optimisme.

Al Museu, a partir de les ceràmiques d’Antoni Cumella

Són de diferents formes, busquem la funció, si són gerros per posar flors, per guardar aliments, aigua, diners, o només decoratius. Semblen antigues, no molt, només velles. Però com sabem que són d’en Cumella sabem que són del segle XX. Totes juntes semblen una constel·lació de planetes amb diferents colors.

La forma i el color de cadascú és diferent, quan arriba a dalt sembla que volen créixer, escapar-se. Són dos exèrcits enfrontats en una guerra. El color verd surt a tots ells, excepte un que és blanc. També suggereixen les formes del cos humà i tots amb caràcter propi, singular. Són diferents expressions de sentiments, possibles retrats de diferents personalitats. La peça que és blanca sembla la puresa d’una persona però com té la part inferior cremada, també veiem la història de la peça, la seva estada al forn.

No esperàvem trobar ceràmica buscant els moviments del segle XX. No només són els estils diversos el que trobem com l’abstracció a les avantguardes, sinó també els materials nous, la gran innovació dels llenguatges artístics.

Al Museu, a partir de la pintura de Joan Hernández Pijuan

Veiem un quadre d’algú enfadat o deprimit pels colors negres. I el contrast amb el blanc també es veu alguna cosa positiva. Com és abstracte no veiem figures, però mirant trobem la silueta d’una persona, amb taques difuminades. O com si es tractés de l’interior del cor, el quadre transmet dolor i podem seguir les marques que ha deixat. Les pinzellades són seques, pastoses, fetes amb ràbia, a cops. Hi ha una acumulació de pintura, sembla que l’artista es desfogui. També intuïm una A estirada a la part inferior. També podria ser una pintura de signes, fets amb agressivitat, energia. Les línies creuades també donen sensació de conflictes, de braços alçats que lluiten, o fantasmes i dimonis. Com si hagués arribat el final d’una guerra.