EMT 1r. d’ESO B1

11 de novembre a les 9 h

IES EMT - 1r. d’ESO B1

Professora: Francesc Pascua i Joan Cortès (de Visual i Plàstica i Música)

Obres: Perejaume i de Verònica Aguilera

Concepte: Llenguatge

Per Clara Rebollo

Al Museu

(Seiem a terra davant de la fotografia d’aquesta gran obra evitant els reflexes dels focus, i poc a poc comencen una conversa).

Veig sorra, pedres i lletres. És de fa poc perquè és una foto i s’ha fet amb una càmera. Diu “Un món rere les paraules”. Les paraules són molt importants per la comunicació. Sembla que no hi hagi res, només pedres, però sí que hi ha. És molt grisa, trista, àrida. (Resulta difícil per ells expressar-se al voltant del llenguatge, i parlem d’altres llenguatges a més del verbal, del seu llenguatge corporal, del llenguatge musical... I imaginem la posició del fotògraf). Ha fet la fotografia des de dalt (busquem la paraula tècnica que anomena aquesta perspectiva i parlem de la diferència entre picat i contra-picat i com el resultat del punt de vista també condiciona el resultat.) Aquí no hi ha horitzó.

(Per canviar d’obra els proposo que diguin quines obres voldrien fer, triem l’obra de la Verònica Aguilera).

Sembla un desert, hi ha un ninot petit sol. Aquesta obra parla de la soledat. A mi em sembla una muntanya, per la forma que té. Nosaltres hem llegit abans aquest text i diu que és un home que mira l’infinit i es fa preguntes que no tenen resposta. Si no ho has llegit això, tu no veus aquesta perspectiva, podria ser que està sol a la muntanya, trist. Però la busca, la necessita aquesta soledat, també perquè està enfadat. Però això sembla un coixí. (I parlem de com és aquest marc de tela, també els comento opinions d’altres grups, una falla geològica, etc.. per afegir-les a la lectura lliure que hi ha a la sala, que associa aquesta obra amb els paisatges romàntics alemanys de Friedrich. Els animo a que no és una lectura única sinó que ells poden també participar amb les seves). A mi em fa ser conscient de la nostra petitesa en l’univers. Però no sempre, no tot el temps ens hem de sentir formiguetes. De tant en tant va bé. La part trencada sembla una cova. Així veiem el que hi ha darrera, la seva profunditat... com en l’altre obra que també parlava del que hi havia darrera.