Escola Jardí 4t ESO

Dimarts 22 de setembre a les 10 h

Escola Jardí - 4t d’ESO

Professora: Vanessa Garcia Riaguas

per Clara Rebollo

Al Museu

Comencem una nova edició de Relats d’Art amb un grup de 4t d’ESO que fa pocs dies que ha començat el curs però que arriba especialment motivat al museu acompanyat de la professora de Visual i Plàstica, ja que d’aquí poques setmanes han de presentar-se a un important concurs d’escultura de la ciutat, així que la visita al museu és per anar escalfant motors. Després d’una breu presentació i una volta de pocs minuts per la sala, comencem.

Què heu vist?

Això és art? (respon una noia, assenyalant l’obra de Joan Brossa, amb una altra pregunta, tan directa que avui no me n’escapo segur de fer allò que no vull fer, donar explicacions!
Què en penseu els altres?
Algun sentit tindrà...

(I miro de parlar, breument, de la història de l’art occidental, de la representació, del cànon, de la destresa tècnica... i del trencament de les avantguardes, de la rellevància del concepte, de la intenció, de la idea. Espero no ser gaire convincent, només poder continuar i tirar endavant, abans però els convido a descobrir lliurement l’obra i la figura d’en Brossa, de qui avui no pensava parlar gens).

A mi m’han cridat l’atenció les fotografies d’una dona amb un home llop, tenen una certa relació, expliquen una història... (i parlem de l’ambigüitat en l’art a partir d’aquesta obra de Carles Congost)

A mi els neons... (i els engalto una càpsula de Jordi Benito!)

També hi ha la Porxada. (I repassem la història del paisatgisme català des de Ramon Martí i Alsina)

Per mirar de concloure aquesta presentació-introducció els hi demano si algú s’ha fixat en el títol de l’exposició. Reflexionem sobre les possibilitats de les “Mirades i diàlegs” des de les diferents èpoques, estils, llenguatges que ens han de provocar els nostres relats. Ens centrarem en dues obres només i el punt de partida és el concepte de la memòria, que prèviament hem pactat amb la professora. Els convido a pensar en la memòria des de les seves vivències i experiències personals, tenen 15 anys.

Verònica Aguilera. Paisatge núm. 1, 1999

Això representa la imatge que té al costat a la dreta? Crec que representar el ser.

Què et fa dir això?

Sembla una persona que mira des del cel cap a la terra, tot el que pot arribar a veure.

Hi esteu d’acord?

Sembla que estigui exclòs.

Què vol dir exclòs?

Com apartat.

El contrari d’exclòs és inclòs, acceptat, integrat.

Sembla que estigui dalt d’una muntanya. Sembla vàries coses.

Més que una muntanya, sembla el desert. El terra està ple d’irregularitat. Poden ser les dues coses. (vàries veus)

Com et fa sentir això?

Que està sol, apartat, marginat, perdut. (Vàries veus)

Feliç.

Quantes contradiccions! Bé!

En la mateixa situació, depèn de la persona, et pots sentir bé o malament. Hi ha gent que li agrada la soledat.

Entre vosaltres parleu d’això? Us imagineu aquesta conversa amb els vostres companys dient que heu estat sols i fotuts?

No. (Rotund)

Depèn amb qui. No tenim confiança. Però per seguretat no expliquem aquestes coses... Són coses íntimes. (Entre tots ho diuen)

Poca broma. La intimitat és personal.

Hi ha una part d’escuma, hi ha un tros que està trencat, té cap significat?

Què pot passar?

Perquè està a l’infern, hi ha esquerdes! (Tots riem).

Potser és el camí de la seva vida, les ratlles són equivocacions, va rectificant i va tirant, va seguint endavant.

A mi no m’agrada, el material és comú. Però potser si aprofundeixes més... A la vista no té res d’especial, bé, el nino destaca, sí.

Indiferència o rebuig?

Rebuig, està molt trencada.

Estava mirant la imatge de la dreta i també veig mar.

(Els explico què hi fan els relats que acompanyen algunes de les obres, com diferents persones convidades des del museu, han establert noves relacions amb altres obres de la història de l’art, perfums, músiques, imatges, etc. i els animo que ells continuïn el seu treball associant les obres de la sala amb el que ells vulguin).

Josep Maria de Sucre. Sense títol, 1964

Sembla que l’hagi fet un nen de Primària. Sembla una nena que té moltes coses, mesclen molts temes, sembla que tingui un sol a la mà. Sembla que estigui a l’aigua, sembla una nena rabiosa, una nena que ha anat al cel i baixa amb el sol. Li falta un ull. Ens està picant l’ullet, és cap gros, està molt desproporcionada, em recorda una pel·lícula de por. (Entre tots ho van dient)

No és una nena, és una nina.

No expressa sentiments. L’artista ha fet una silueta bàsica, esquemàtica, no l’importa la perfecció.

Sembla més enfadada i trista. Es veu defectuosa.

Els colors expressen sentiments. No són vius, són una barreja de sentiments bons i dolents. Són freds. Apagats. Intens. Calents (vàries veus). Potser l’artista recorda la seva infància.

Desacord absolut, bé. Torna a ser incòmode parlar de sentiments, aquest és el treball que us proposa la professora, expressar tot això del què parleu amb un llenguatge artístic.

El pintor potser no era molt feliç quan va pintar aquest quadre.