Escola Pia. 1r Batxillerat

9 de desembre a les 9 h

ESCOLA PIA - 1r de Batxillerat

Professor: Josep Castillo

Obres: Meeting point de Jordi Benito i El magatzem de la memòria de Francesc Abad

Concepte: Sense cap concepte predeterminat

 Per Clara Rebollo

Al Museu

(Els proposo que comentin què veuen, què pensen i què senten davant d’una obra de l’exposició. Abans han pogut passejar una estona curta tots sols per tot l’espai i hem compartit en veu alta aquesta primera impressió de tot el conjunt. Ara mirarem de concentrar-nos només amb una sola obra).

De bon matí és difícil, i més després de quatre dies de festa... jo no l’entenc. Són equacions i resultats en neons. Parla de la incertesa de l’entorn i la anticipació formen la complexitat del món. Déu ni do, conceptes filosòfics expressats en neons i reduït a llenguatge matemàtic! És diferent, crida l’atenció, quan arribes a la sala és la primera que veus. Però al cap d’una estona de mirar-la, els ulls, fatal! Sí, és agressiva. (Els demano si els sona l’artista, com diuen que no, fem una mica de recorregut biogràfic i artístic d’en Jordi Benito, a més d’encoratjar-los a que vinguin un altre dia tot sols per visitar l’exposició que hi ha al pis de dalt dedicada a ell. Canviem d’obra i mirem l’obra de Francesc Abad).

Veig un bosc, un nom. Diu “camino sin salida”. Està prohibit passar. Donen ganes de passar justament! Es tapen entre ells (es refereix a les diferents fotografies), és així. Formen com una muntanya. M’agradaria aixecar cada foto i mirar què hi ha darrera. Imagina coses que potser no hi són. Potser algun animal si està al bosc. Forma un paisatge global, un sol paisatge. Jo no, veig molts diferents. (Poso de relleu la importància d’aquest desacord). No, si mires a dalt de tot, veig el cel, no veig la lògica. Perquè després torna el bosc. Potser són tots els paisatges que pots trobar a una muntanya, un està sec, l’altre és més humit... El nom de Gabi, no sabem què és. No s’entén.(Comparteixo amb ells que jo tampoc ho sé, i fins i tot que l’artista no m’ho ha explicat quan li vaig demanar). Llegim la frase? “El magatzem de la memòria”. Cadascú percep el que vol, on guardem la nostra vida. El paisatge que perceps, que veus, és només un discórrer de la ment, és imaginació, que per acumulació i excés, moltes coses, requereix capacitat de deducció, de trobar sentit, imaginar, per realment captar allò que és, per donar-li un sentit, en detriment d’allò altre. A conseqüència? En perjudici, surt perdent... allò altre. Allò altre? (I mirem de lligar el concepte de paisatge i de memòria) És com el principi i el final. (Explico qui és l’artista i el conjunt de la seva obra des dels inicis fins a l’actualitat). La superposició de capes de la memòria també les podem trobar en el muntatge de les fotografies, o en les capes geològiques d’aquestes muntanyes. La frase està gravada en pedra. Aquesta pedra no correspon amb les fotografies, és un contrast. Té una força diferent a les fotografies. I si és el camí de la vida? No és un ésser humà que pensa? (Per acabar els engresco a buscar lliurement l’associació d’aquesta obra i d’aquests conceptes amb una nova recerca per fer després de la visita al museu).