Escola Pia. 1r de Batxillerat

9 de desembre a les 11:30h

ESCOLA PIA - 1r de Batxillerat

Professor: Josep Castillo

Obres: Verònica Aguilera

Concepte: Sense cap concepte predeterminat

Per Clara Rebollo

Al Museu

(Compartim entre tots les primeres impressions de l’exposició després de voltar lliurement i sols i reflexionem sobre el títol i el subtítol, per donar pas al treball amb una obra).

Em dóna la sensació que l’home ho veu tot, ho controla tot des de l’alçada d’aquest cim-escuma de color de terra. Jo crec que l’home és molt petit, en comparació amb el món. Hi ha una esquerda, metàfora d’un món corrupte. No hi ha res, només la terra. Desert. Jo també sento aquest home petit. Però quan t’hi fixes, tot i ser un home insignificant, hi ha una paradoxa, perquè és allà on se’ns va la mirada. A mi em dóna la sensació que té por, o pànic. Potser li fa por enfrontar-se al món i té pànic a que les coses no li surtin bé. La superfície és imperfecta, hi ha pujades i baixades, com la vida. Em recorda les dunes d’un desert. Potser és per això que té una inestabilitat emocional... no s’accepta ell mateix. No és un paisatge, és la vida, no és perfecte, no té una forma regular, com una metàfora, hi ha pujades i baixades, és com el cicle de la vida, desigual, permanent canvi, inestable... Aquesta superfície ondulada... serà que el món està molt manipulat? Però aquesta mossegada interior... és la cerca del sentit de la vida, poder és el forat que et falta per entendre la vida. O potser se li va trencar. A la vida no trobem respostes a totes les preguntes, ens falta una part també. Però si és un tros d’escuma! I estem traient una d’idees!! Traiem d’una obra moltes coses, jo només veig un desert i l’escletxa és un forat a terra. I l’home està sol. Jo tinc una pregunta, això també es refereix, traient el costat filosòfic, que les coses a la vida depenen de tu mateix, estàs sol. Ets tu que has de resoldre la teva vida. Però està al centre. L’artista va deixar una definició? Aquest home mira a l’horitzó i es pregunta si estem sols a la terra, què hi ha més enllà, com buscant una altra vida. Hi ha molta terra però no hi ha cel, està molt delimitat, representa la poca llibertat que podem arribar a tenir. Estem lligats a la terra. Però poder aquesta escuma és el cel, o està en un núvol. Massa groc. Però quan es pon el sol... el núvol pot agafar moltes tonalitats. I si s’està preguntant què fa en aquest món tan gran. El marc blanc també és part de l’obra, és una visió parcel·lada d’un món encasellat. Si ho interpretant en termes de vida, el quadre és l’existència humà, del camí, de l’experiència que té un inici i un final. O potser és la necessitat que tenim de posar límits, inici i final, no ens agrada la idea d’infinit. El marc delimita. Jo no penso com els companys... Potser tot és més simple. Això és molt rebuscat. Més quotidià, no tan existencialista. Si interpretéssim la terra i el cel... el blanc seria la puresa, i la terra es degenera per això és groc, caduc, com la tardor, que es degrada. El blanc dóna més llibertat, si fos negra seria molt diferent. I que sigui tou? Doncs et fa pensar que ets tu qui modeles la teva vida, ets tu el propietari. També les coses inesperades de la vida són les que vénen donades pel material tou, com una petita errada que ho pot canviar tot. (Em demanen la meva opinió i em justifico dient que tots els seus comentaris superen tots els meus comentaris, filtrats per lectures o estudis previs. Ara discutim quin altra obra fer però s’ha acabat el temps, no en tenen prou!).