IES Lauro 2n d' ESO E

4 de novembre les 12h

IES Lauro - 2n d’ESO

Professora: Glòria Serra (de Visual i Plàstica)

Obres: d’Antoni Caba i paisatge de De Bergue

Per Clara Rebollo

Al Museu

Abans de mirar una obra i fer un relat coral, escolto totes les preguntes que tenen després de voltar cinc minuts per l’exposició i fem una síntesi sobre la gran diversitat d’aquesta selecció del Fons del Museu. Però ens centrem amb el títol per introduir el treball que els hi proposo.

Ens podries ensenyar el magatzem? Truca al teu director! (M’excuso i seiem davant del retrat d’Antoni Caba).

El reflex no em deixa veure. (Per fi aconseguim un llarg silenci). No porta sostenidors (esclat de riures). Li han fet una foto mentre es canviava, s’ha tallat el cabell i pel vestit negre sembla que s’ha quedat vídua, està enfadada. No el porta curt, el porta recollit. Jo estic en contra, no està trista, està seria. És molt lletja. Té els ulls vermells, sembla que ha estat plorant. És com si el vestit li anés gran. És una fresca. Sembla que et segueix amb la mirada. Té un ull més gran que l’altre. És una fresca perquè se li veu mitja teta. Ve d’una festa. (Tots els comentaris són sobre la seva personalitat, ni l’època ni si és pintura o fotografia...). Només porta una arracada. S’ha barallat amb algú. Diuen que està trista i com el fons ens negre també doncs... Jo la veig antiga sosa i lletja. A mi em recorda com si tingués càncer, malalta. No inspira confiança. La paret és marró, el marc està trencat, està recoberta com a mínim entre dues parets... Li ha passat alguna desgràcia. (Comentem trets de l’obra d’aquest pintor, retratista de la burgesia de finals del segle XIX, del seu context artístic).

Quan pot costar aquesta obra? Si jo ara dibuixés el mateix, valdria el mateix? Què passaria si el copiés? (Els animo a que ho facin i s’esveren. Els proposo de deixar-la estar però no volen!). Sembla un noi. Ha perdut la seva feminitat. La forma de la cara és molt... terrorífica, i els braços! Jo veig una noia! (van pujant el to de veu, divertits van dient la seva tots alhora, aprofito el caos per anar a mirar una altra obra i trien una que encara no havia fet mai en cap d’aquests projectes de construir relats corals, és el paisatge de De Bergue).

Sembla un grup nòmada, com estan al costat del llac i portant tanta roba és com si s’haguessin de moure. Sembla de l’antic oest americà, per les muntanyes. És un lloc molt solitari, no hi ha ningú, estan de pas. Em recorda els documentals de la 2 (riuen). És un llac, no hi ha onades. Hi ha cavalls que porten molta càrrega, és un moment de repòs, però molts cavalls estan sols... l’aigua és neta, blava, s’està posant el sol. La llum del quadre és la de la tarda... és horitzontal, però l’ombra és vertical. És pintura però sembla una foto!

Em transmet tranquil·litat però també neguit, perquè estan descansant però no es poden establir per alguna cosa que hi ha a la muntanya. Llegeixo el nom de l’autor i l’any que es va fer. Té uns 150 anys aquesta pintura. (s’encallen amb el càlcul). També explica la restauració que s’ha fet (és un bon moment per parlar de les diferents funcions del Museu). És un riu, però aquest és el quadre autèntic, autèntic? O és el que ens voleu fer creure? Jo he vist que a la sorra hi ha petjades, ha passat algú altre. El marc és molt gran. Però el riu no és profund, el cavall no s’enfonsa, hi ha una mini illa. No, no pot ser. Els arbres estan torts. Hi ha vent. Jo veig un poble (Discuteixen si és un mar, un riu, si hi ha població o no al fons, si es veu o no l’altra bora del riu... no es posen d’acord). No pot ser que faci vent, perquè l’aigua tindria onades. És la sensació de calma després de la tempesta. El terra està ple de pedres, còdols del riu, com quan hi ha sequera. Hi ha la signatura del pintor.

Pot ser que el pintor hagi fet el paisatge mirant-se’l? (els hi demano si han vist cap artista pintant a l’aire lliure i els hi explico quan els pintors comencen a sortir del taller buscant aquesta llum natural).