Àngels ceroferaris

Aquesta parella d'àngels ceroferaris s’han d’entendre com a part d’un conjunt escultòric. La figura (MDG 617) sosté un ciri trencat a la mà esquerra, enlairada, i la mà dreta subjecta la roba a la cintura. La figura (MDG 620) sosté una torxa a la mà dreta enlairada i l'esquerra s'aixeca lleugerament, i forma una diagonal amb el cap. Ambdues talles de fusta policromada presenten una composició i un estil similars, i per la posició dels braços alçats i del cap podem suposar que anaven col·locats un a la dreta i l'altre a l'esquerra, assenyalant un motiu central.

Des del punt de vista iconogràfic s'haurien de relacionar amb els àngels portadors de llum. Aquesta forma de representació angèlica ofereix una sèrie de trets comuns: és freqüent trobar-los formant parelles. La seva indumentària és molt uniforme, generalment es compon de túnica cenyida a la cintura, amb obertures en la part de davant, que deixen veure les cames i mantell a sobre. La seva actitud també és molt similar en tots els casos: avancen una cama, la flexionen, així com el braç més proper a l'altar o motiu central, amb el qual sostenen un llum. Aquests àngels, en ocasions, mostren algun element propi de la indumentària militar, fent al·lusió a la seva pertinència als exèrcits celestials. Aquest és el cas dels àngels que presentem: els dos àngels porten vestits d’època romana, cuirassa militar i mantell creuat al tors i tots dos van calçats amb sandàlies romanes.

Des del punt de vista estilístic, les dues figures manifesten evidents trets naturalistes. En destaca la minuciositat en el tractament del rostre. Els dos àngels són d’una bellesa quasi femenina, tenen trets facials delicats i arrodonits i unes llargues cabelleres ondulades disposades cap enrere. Les contorsions del cos, les diagonals que conformen la posició de les extremitats i els drapejats amb plecs ampul·losos que aporten moviment a l'escultura són elements característics de l'estil barroc. Des del punt de vista de la factura de la talla, destaca la policromia i l'exquisit tractament de les carnacions, i igualment molt acurada i preciosista en la resolució dels estufats, tècnica consistent en l’ús del pa d’or per simular que s’utilitzava or massís, molt utilitzada per l’escultura religiosa barroca.

Procedència

Els dos àngels ceroferaris que presentem formen part de la col·lecció d’imatgeria religiosa del Museu de Granollers. Malauradament, no podem concretar una ubicació original d'aquestes peces, si bé probablement estaven destinades a formar part del repertori escultòric d’un retaule, com revela el fet que la part posterior està menys treballada. Generalment aquestes figures eren ubicades a la part alta del retaule, sobre les formes curvilínies dels guardapols, o bé en custodiaven la imatge o motiu central.

Àngels

Etimològicament el mot “àngel” deriva del grec “aggelos”, del que a la vegada neix la paraula llatina “angelus”, que vol dir: missatger. La creença en els àngels, com a esperits purs, no és exclusiva de la fe cristiana, sinó que a altres religions estan presents aquests éssers que actuen com a intermediaris entre la divinitat i les criatures humanes, i que són els servidors més immediats de Déu. En la cultura occidental, l'orígen de la devoció dels àngels es remunta als primers segles del cristianisme. La teologia cristiana prenia el Llibre del Gènesis, el Llibre de Tobies, així com l'obra La Jerarquia Celestial del bisbe Dionisio Areopagita,(s.VI) com a base de l'ensenyament de la jerarquia i les funcions dels àngels. Aquestes obres estableixen la jerarquia angelical en tres nivells: el primer està format pels serafins que es representen generalment envoltant la trona de Déu, queribuns i trons, que simbolitzen la sabiduria divina , el segon per potestats, virtuts i poders,que governarien l'univers i porten sovint flors o símbols marians, i el tercer per prínceps, arcàngels i àngels, que serien els encarregats de comunicar la voluntat de Déu als homes, mantenint així la relació amb ells. 

Les primeres representacions escultòriques angèliques s'inspiraren en les Nikés gregues com a éssers alats, sobre aquesta base, es va anar configurant la iconografia cristiana dels àngels que arribà al màxim esplendor a partir del segle XVII, com ho demostra la presència freqüent de les figuracions angèliques en l'ornamentació de retaules. Al llarg del segle XVIII es produirà una autènctica eclosió de la iconografia angèlica, aquestes figures van perdent l'exclusiu caràcter ornamental, comencen a adquirir personalitat pròpia i són representats de forma exenta, adoptant principalment les següents variants: àngels ceroferaris (que porten, espelmes, làmpades o torxes de lum), àngels turiferaris (que porten l'encenser, àngels adoradors (generalment asssociats a imatges marianes, o a l'eucaristia) àngels músics o anunciants, (tocant al·ludint a la seva missió d'anunciants o missatgers) i àngels guardians.