Antoni Caba i Casamitjana

El pintor Antoni Caba (1838-1907) va estudiar a l’Escola de Llotja. Formà part d’una nova generació d’artistes, com Fortuny, els Vallmitjana, Mirabent, Aleu, Samsó, Tomàs Padró, que van viure una renaixença, conseqüència d'uns anys de renovació pedagògica de l’escola, amb els mestres Pau Milà i Fontanals, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt al capdavant. Aquests mestres eren els representants del Romanticisme vinculat al Purisme que havien practicat els anys d’estudiants a l'Acadèmia de Roma. Foren pintors coneguts com a natzarens, i les seves obres tenien marcades influències i característiques rafaelesques.

Caba és pensionat per la Diputació (1863) per continuar els estudis a la Real Academia de San Fernando, de Madrid, on té de professor Federico de Madrazo. La generació de Caba inaugura un canvi cap al realisme i el naturalisme. Ell n'és el gran especialista en retrats, i la seva vinculació a Llotja continua quan hi treballa de professor, situació que el porta a fer algunes pintures d’història tradicionals, com L’heroïna de Peralada (1864) o La desesperació de Judes (1874, Acadèmia de Sant Jordi):

Concebuda amb vigorós realisme, molt diferent de l’historicisme dels natzarenistes. Sempre eclèctic, aquesta era una actitud que havia afermat a París, on fou deixeble de Gleyre; la seva gran època correspon, però, al període de la Restauració. Francesc Fontbona, Influència del positivisme. Història de l’Art Català. Del Neoclassicisme a la Restauració 1808-1888. Vol. VI. Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 140.

En aquesta època a París rebé la influència que arribà a França de la pintura dels Països Baixos, d’arrels flamenques, que es caracteritza per la llum forta i la pinzellada generosa, lleugerament esbossada. Passa una temporada a l’Escola d’Olot, fugint de la febre groga de Barcelona, i fa una petita participació en la decoració de la gran obra artística de la Catalunya vuitcentista, el Gran Teatre del Liceu, reconstruït després del gran incendi de 1861. El seu prestigi el portà el 1887 a la direcció de l’Escola de Llotja.

Antoni Caba continuava dedicant-se bàsicament al retrat d’una manera ara gairebé exclusiva. El seu és un retratisme molt digne, realista, que no busca afalagar el retratat sinó donar d’ell la imatge més fidel; no busca tampoc la brillantor a través de preciosismes decorativistes. Caba és el retratista d’una burgesia sòbria, assenyada, en què quasi sempre s’endevina el no gens llunyà origen popular. Francesc Fontbona, Del Realisme a l’anecdotisme. Història de l’Art Català. Del Neoclassicisme a la Restauració 1808-1888. Vol. VI. Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 214.

Aquesta descripció de Fontbona encaixa força amb el retrat femení del Museu de Granollers, d’una gran bellesa, que trasllueix la personalitat d’una dona forta i sensual. Els seus retrats contrasten amb els de Francesc Masriera (1842-1902), el pintor barceloní de la Restauració per excel·lència, conegut com el pintor de la riquesa, que eren de cos sencer, en els quals representa una burgesia que volia assimilar-se a l’aristocràcia; mentre que els de Caba, més sobris, mostraven una burgesia d’arrel menestral i solien circumscriure’s al bust del retratat.

Bibliografia

• A. Cirici Pellicer, El pintor Antonio Caba, Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona, 1947.
• Francesc Fontbona, Història de l’Art Català. Del Neoclassicisme a la Restauració 1808-1888. Vol. VI. Edicions 62, Barcelona, 1983.
• Carlos Junyer i Vidal, Antonio Caba (1838-1907), Francisco Miralles (1848-1901). Estudios biográficos y críticos. Amigos de los Museos. Dirección General de Bellas Artes. Galerías Layetanas, Barcelona, 1947.