Antoni Tàpies

En els durs anys de la postguerra espanyola, Antoni Tàpies fa la seva aparició com a pintor en el Saló d’Octubre de 1947. Els anys següents són els del magicisme dau-al-setià que aniran lentament desapareixent. Els espectres surrealistes deixaren pas a la realitat més senzilla i humil per arribar a depurar la representació fins a l’essència de la matèria, com a expressió del seu dolor del món i de la qüestió existencial. Durant tota la seva producció artística confecciona una iconografia molt personal a través de l’escriptura material, per donar un sentit plàstic al llenguatge fugint de l’element narratiu. Amb els signes d’escriptura apareixen altres elements −antropomòrfics que poden funcionar com a exvots, la creu com a representació del cosmos, les xifres també com a representació de l’univers, cranis com a al·lusió a la mort, representacions d’objectes quotidians com a realitat o pas del temps...

Quan l’any 1977 el Museu de Granollers organitza l’exposició "ACC1 Art Contemporani Català 1. Joan Brossa, Joan Miró, Antoni Tàpies", cada un n'ocupa una sala. Miró va presentar un total de seixanta-nou obres, Joan Brossa va seleccionar trenta-cinc poemes objecte i vint-i-quatre poemes visuals i Tàpies va aportar pintures, objectes i gravats, en total vint-i-tres obres, a més de la litografia del cartell de l’exposició, la portada del catàleg i la creació d’una peça que va muntar dins del mateix museu, aquesta gran A.

A l’escultura de Tàpies trobem una simbiosi de la condició objectual de l’escultura amb la pictòrica del llenç, com també ha fet en altres obres (el Gran Somier de 1972 o el llit de RINZEN a la Biennal de Venècia de 1993), i posa l’èmfasi en els materials trobats i en les seves extraordinàries dimensions. Hi destaca també l’efecte lluminós que desprèn la pròpia obra harmonitzant la tela amb el buit del centre, la transparència de l’aire, com una finestra. És l’absència de matèria que ens posa en moviment l’ull per enfocar més enllà, com farà anys més tard amb els vernissos, que reforcen el sentiment de temporalitat permanent, de canvi i de moviment com a característica intrínseca de l’esdevenir del món, del principi i la fi, de l’alfa i l’omega.

Hem vist l’obra d’Antoni Tàpies a Nova York, a Berlín, a París... Però mai no ens ha semblat tan al seu lloc com ara que la tenim a Granollers. Car aquesta reflexió sobre la vida és, per damunt de tot, una reflexió sobre la nostra vida fosca de tots aquests anys. La nostra vida, pobra i digna, a les viles i els pobles de Catalunya. Maria Lluïsa Borràs. "Antoni Tàpies a Granollers". ACC1, Art Contemporani Català. Joan Brossa, Joan Miró, Antoni Tàpies. Museu de Granollers, 1977.

L’expressivitat i l’eloqüència del missatge està subratllada pel gest de la penetració de la tela foradada, gairebé com un crit de l’artista que contrasta amb la verticalitat volàtil i alhora pesant de la gran A blanca i serena, que remet a un món humil i pobre.

No es posible comprender, entonces, el alcance significativo del muro de Tàpies si solo lo vemos como una barrera constituida por valores matéricos y plásticos detrás de la cual no hubiera nada más, o poco más. El alcance de la realidad obliga a traspasar las apariencias, a taladrar el telón y sondear en una esfera de complejidades [...]. Las obras de Tàpies van más allá de las apariencias, utilizan la materia y las imágenes del entorno inmediato a fin de diseccionarlas, herirlas o anularlas para, a través de dichas operaciones, acudir al encuentro de la energía que desprenden, en un intento a menudo desesperado por impregnarse de dicha energía y traspasársela al espectador activo. Aurora García. Penetración en la realidad. RINZEN, XLV Biennal de Venècia, Pavelló d'Espanya, 1993.

Bibliografia

• Tàpies. Una col·lecció particular. Dau al Set, Galeria d’Art, 1986.
• Tàpies. Celebració de la mel, Fundació Antoni Tàpies, 1992.
• RINZEN,XLV Biennal de Venècia, Pavelló d'Espanya, 1993.
• Antoni Tàpies, cos i llenguatge, Fundació Antoni Tàpies, 2003.