Camí del Calvari

La pintura cinccentista catalana es troba en un clima general d’assimilació d’uns canvis de signe italianitzant i renaixentista, absorbits a través d’estampes de Dürer i altres gravats nòrdics, que va deixant enrere lentament els esquemes artístics medievals. Aquests canvis es troben:

[...] en les figures, la indumentària, en la composició, en el cromatisme, en els fons de paisatge, en l’ambientació arquitectònica, en els paviments, accessoris i complements decoratius. Història de l’art català, volum IV. L’època del Renaixement, s. XVI (pàg. 74). Edicions 62, 1986.

En general regna un cert eclecticisme i qualitat irregular, sense que  puguem trobar cap escola que qualli, d’entre els diferents mestres que treballen al Principat.

L’atribució d’aquesta taula al pintor gironí Pere Mates, nascut a Sant Feliu de Guíxols (vers 1490/95-1558), està basada en la semblança de l’estil pictòric d’aquesta obra amb altres ben documentades del pintor més rellevant del Cinc-cents, com el Martiri i mort de Sant Iscle i Santa Victòria de Millars. El seu obrador està documentat a Girona des de 1512 fins a la seva mort, i va tenir molta activitat per tot el bisbat de Girona, monopolitzant pràcticament la producció pictòrica. Quan ell va morir van continuar els seus fills en el taller, donant força continuïtat al nom pintor Mates. La seva obra està caracteritzada per estar fortament arrelada als arcaismes de la tradició autòctona alhora que busca incorporar les novetats. 

La composició d’aquesta escena, Camí del Calvari, encara resulta molt estàtica, degut a la frontalitat de la figura principal. I en general, el cànon de les seves figures es va escurçant fins a donar tipus baixos i fornits, però sovint camacurts i de caps excessius. Són també encara força medievalitzants les seves llums amb poques ombres i amb clars-obscurs aleatoris i una manca de consistència clara de l’espai, tot i el mecanisme emprat de la perspectiva arquitectònica.

Els estudiosos d’aquest pintor han trobat que al final de la seva vida hi ha una pèrdua de qualitat, atribuïda tan a la decadència personal com a un volum de producció massa gran del seu taller que el porta a la industrialització. Curiosament, però, serà dels primers pintors catalans que comença a signar algunes de les seves primeres obres, demostrant una nova consciència artística així com un nou context per a poder-ho fer. 

Bibliografia

• Història de l’art català, volum IV. L’època del Renaixement, s. XVI. Edicions 62, 1986.
• De Flandes a Itàlia. El canvi de model en la pintura catalana del segle XVI: el bisbat de Girona. Museu d’Art de Girona, 1998.