Carles Planell

El pintor Carles Planell comença a pintar cap a l’any 1948 i fins al 1954 ho fa dins de la figuració amb una certa reminiscència de l’esquematisme de Picasso, de l’època de l’Escola de París. Es considera que els anys 1957-1958 són els inicis de Planell en l’informalisme, que deriva ràpidament cap a un cert interès per desenvolupar una nova concepció de l’espai i és aquesta la seva aportació més destacada a la pintura informal de Catalunya. A partir de llavors, s’endinsa en l’abstracció imprimint manualment damunt la superfície pictòrica del quadre multitud d’intensos ratllats. Aquests primers anys experimenta amb la matèria pictòrica i el color, fent combinacions binàries.

Una de las aportaciones más significativas de este período son las concreciones matéricas en forma de puntos o botones que aparecen distribuidas en la superficie del cuadro. Por lo general, esa distribución se realiza con arreglo a unos esquemas de estructuración espacial pensados previamente por el artista. Prevalece en ese tipo de composiciones el sentido ortogonal, a la par que una predilección por los esquemas ordenados. Los ritmos lineales creados por el agrupamiento de los pequeños puntos matéricos dan lugar a un tipo de obras en las que la idea esencial es la de estructurar un espacio dado. La repetición de elementos y ritmos conlleva la posibilidad de extensión del espacio pictórico hasta la noción de infinito. Lourdes Cirlot. La pintura informal en Cataluña, 1951-1970, Anthropos, 1993.

Una altra característica de les seves obres, com aquesta que ens ocupa, és el resultat final de la superfície, com si tingués una pàtina antiga que recorda el bronze brunyit: això és fruit de barrejar pintura plàstica amb vernís i després fregar la superfície fins aconseguir una qualitat llisa, com desgastada i envellida pel pas del temps.També hi destaca, tot i estar catalogat dins de l’informalisme, la hibridació entre abstracció i figuració, ja que les línies de botons matèrics insinuen i suggereixen volums, cossos, personatges, figures humanes molt esquemàtiques i hieràtiques, com en aquest quadre. 

Els seus quadres són manifestacions d’un cosmos inescrutable i hermètic, d’espais interiors formulats per una simbologia de figures i objectes immòbils, de colors envellits i prodigiosament elaborats que testimonien una certa atemporalitat. Nines de faç encarcarada, rellotges de sorra, toros, animals domèstics... són els figurants d’una fauna significativa i significant. Despietadament crític, defuig de la realitat quotidiana i barroera per endinsar-nos en un univers poètic, il·lusori i de certes reminiscències medievals. (Fundació Vila Casas)

Posteriorment a aquesta etapa, l’experimentació espacial el farà evolucionar fins a foradar la tela i substituir així els petits botons matèrics pel buit. A continuació, el protagonista del seu treball va ser el paper en substitució de la matèria pictòrica: optà per diferents qualitats i estats d'aquest −cremat, arrugat i enganxat. Finalment, i després d’un llarg període de silenci, l’artista va reprendre l’estudi dels elements geomètrics en les seves composicions.