Crucifixió de Crist

Catalunya al segle XVI va tenir un cens de població creixent degut a l’arribada d’immigrants, provinents la majoria de França. Igualment va passar en el món artístic, que es va nodrir d’artistes forasters que es van distribuir per tot el territori català a la recerca d’un lloc on instal·lar-se. És el cas de pintors com Aine Bru, Joan de Borgonya (que els trobem a Barcelona i Girona), Pere de Fontaines, Pere Fernández i Joan Gascó (que el trobem a Vic). D’altra banda els pintors autòctons evolucionen sense canvis bruscos continuant les fórmules dels pintors catalans del segle XV (com Jaume Huguet, el taller dels Vergós i dels Alemany) amb una incorporació d’italianismes modesta, a través dels pintors nòrdics i sense destacar cap autor ni escola especialment.

Al llindar del segle XVI es cultiva encara un realisme ingenu d’arrel flamenca, versió molt provinciana i estereotipada de la pintura nord-europea del darrer Quatre-cents. La influència de la pintura dels Països Baixos tingué un pes enorme no solament per la pervivència en els obradors locals de maneres nòrdiques ben sedimentades, i per la importació d’obres i productes nòrdics –els dos mercaders documentats a Barcelona, Joan Llop a finals del segle XV i Francesc Serra en el primer terç del XVI, no constituïen cap fenomen excepcional; ho confirmen notícies abundants d’inventaris de l’època i les mateixes mostres conservades-, sinó també per la copiosa presència de mestres d’aquelles terres.

La taula del Museu de Granollers podria probablement tractar-se d’una obra de petit format de factura flamenca que viatgés des del nord d’Europa, hipòtesi que no es pot corroborar per manca de documentació de la peça. Però certament es tracta d’una pintura que recorda els autors catalans per diferents aspectes: a Joan de Borgonya per la torsió i manierista sinuositat dels cossos, que no acompanya d’un estudi anatòmic atent i que es resol de forma matussera amb malformacions que contrasten amb la delicadesa del paisatge de fons i el domini de la pintura atmosfèrica que recorda els millors moments del taller dels Gascó de Vic.

La tècnica de pintura a l’oli sobre fusta que s’empra en aquesta obra, es consolida definitivament durant el segle XVI. En poques ocasions es troba ja en el segle anterior, però ara s’aplica de manera sistemàtica fins a substituir completament els procediments medievals de pintura al tremp sobre taula; l’ús de la tela com a suport de pintures a l’oli és encara rar durant el segle XVI, no es generalitza fins el segle següent.

El context en el que fou creada aquesta obra és un moment de presa de consciència dels artistes de la seva autoria i individualitat. Un signe d’aquest canvi l’indiquen els pintors que treballen a la ciutat de Barcelona, menats per la nova consciència del seu ofici, es separen del grup variat d’artesans vinculats a la confraria de Sant Esteve dels Freners i es constitueixen en confraria pròpia sota la protecció de Sant Lluc. Aquest privilegi de 1519 aplega retaulers o pintors de taules i retaules, els cortiners o pintors de cortines i els dauradors de talles, escultures i mobles.

Bibliografia

• Mirambell, Miquel: La pintura del segle XVI a Vic i el taller dels Gascó. Patronat d'estudis osonencs.2002.
• Garriga, Joaquim: Història de l’art català, volum IV. L’època del Renaixement, s. XVI. Edicions 62, 1986.
• Cornudella, Rafael: La pintura de la primera meitat del segle XVI al Museu Episcopal de Vic, Locus Amoenus, 6, 2002-2003.
• Post, Charles Rathfon: A History of the Spanish Painting, Cambridge, XII, 1970.
• De Flandes a Itàlia. El canvi de model en la pintura catalana del segle XVI: el bisbat de Girona. Museu d’Art de Girona, 1998.