Francesc Abad

Francesc Abad va néixer el 1941 a Terrassa quan era la capital de la indústria tèxtil. Des dels catorze anys i durant onze anys hi treballarà d’obrer; per tant, conegué de primera mà el mode de producció fordista. Aquesta experiència personal retornarà sempre més quan construeixi el seu discurs crític i serà incorporada al seu treball artístic.

La pròpia memòria dels relats que escoltava dels obrers al voltant d’un caqui del pati de darrere de la casa familiar és material per reflexionar com es configura la memòria. Objectes i imatges de la infància, molt quotidianes, esdevenen símbols recurrents que se superposen en capes que li permeten transitar des del present fins al passat perquè sigui qüestionat, repensat i recuperat. Són els estrats que conformen el conjunt de la seva obra, sempre en construcció i oberta: com la pasta de full del tortell de diumenge o l’espiral de la taronja o del cargol. 

L’any 1971 en el 1r Concurs d’Art Jove de Granollers, quan es manifesta l’art conceptual a Catalunya, és quan decideix deixar la pintura. L’any següent, el 1972, la seva trajectòria artística estarà marcada per una estada a Nova York, punt d’inflexió en la seva trajectòria perquè entoma el repte artístic i abandona definitivament la fàbrica. Aquest mateix any, davant la V Documenta de Kassel, fa una acció junt amb altres companys artistes (Benito, Muntadas i Llimós) i també funden el Grup de Treball. El Grup, abans de dissoldre’s quatre anys més tard,  participa a la Biennal de París, el 1975 i a la Biennal de Venècia el 1976. Els elements de reflexió crítica, en el  context històric de la dictadura de Franco, se situen en l’àmbit de la natura i les seves accions col·lectives són força clandestines i anònimes.

Material humà (1981), la primera peça després del Grup de Treball, obre el camí cap a les instal·lacions multimèdia posteriors, centrades progressivament en les relacions entre la cultura i la civilització, el progrés i la catàstrofe, l’estat del benestar i els estadis del capitalisme o l’home i la societat. És l’època de les primeres lectures sobre teoria crítica i cultural i pensament europeu del segle XX, que s’articulen de primer entorn d’Ernst Bloch i de l’Escola de Frankfurt, i en què més endavant destacarà l’obra de Walter Benjamin, la figura del qual apareix per primera vegada a Parany (1986), [...]. Manel Clot, "L’obra de Francesc Abad. Activitats individuals i participacions col·lectives 1971−2008", Francesc Abad block W.B. La idea d’un pensament que crea imatges. Museu de Granollers, 2006.

La idea de procés de treball i de creació de l'autor s’entén especialment en els Diaris del Pensar, que va fent al llarg de tota la seva vida. Són quaderns de treball o llibretes d’artista fets amb retalls de diari, fotos, apunts i dibuixos; hi desenvolupa àmpliament els seus eixos teòrics en forma d’imatges dialèctiques, centrades en la fragilitat humana, el paisatge i la paraula, el pas del temps i el pes de la memòria, l’agonia industrial, l’exili i el dolor.

Algunes obres que destaquem de l’artista, en la seva recerca poètica, plàstica i filosòfica, són les que giren al voltant de l’obra i la vida del filòsof jueu alemany Walter Benjamin, Spuren i Blockhaus (totes dues de 1988), i els projectes La línia de Portbou, El camp de la Bota (2004−2006) i block W.B., de l’any 2005.

El magatzem de la memòria de l’any 1992 (una instal·lació de cinc quadres superposats, quatre dels quals són fotografies del bosc i un marbre amb una inscripció) enfila el tema del paisatge com a resultat de la nostra relació cultural amb la natura, un tema transversal des dels seus inicis (Material humà), fruit de les seves inquietuds per l’ecologia física i la degradació de la natura, també com a metàfora de la destrucció dels mons que desapareixen, com l’industrial davant del tecnològic. Així ho explica en l’exposició Paisatges paral·lels l’any 1987 Santi Rifà: En el segle XIX es creia en la dominació humana sobre la naturalesa per arribar a un ordre còsmic i social. L’home podia treballar i transformar (destruir) la naturalesa; convertint aquest acte i aquesta filosofia en el “progrés” que provoca el sorgiment industrial.

Aquests canvis en les nostres relacions amb la natura, que ell anomena l’experiència del paisatge, no les aborda des de l’idealisme buscant una Arcàdia perduda ni des del pessimisme existencialista, sinó que elabora un cos teòric al voltant de les nostres petites accions, des de la micropolítica com a esperança utòpica, que darrerament es pot veure en les seves recerques al voltant d’un altre filòsof alemany: Ernst Bloch i la seva obra El principi Esperança.

Bibliografia

• Francesc Abad. Material humà. Metrònom, 1981.
• Francesc Abad. Entropia 8 instal·lacions (82-86). Catex’86, Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Sala Muncunill, Terrassa, 1986.
• Francesc Abad. Sala Fortuny, Centre de Lectura, Reus, 1987.
• Francesc Abad. Endstation Portbou (La línea de Portbou). Hommage für Walter Benjamin. Videoinstallation von Francesc Abad, Historisches Museum Frankfurt am Main, Generalitat de Catalunya, 1991.
• Francesc Abad. La línea de Portbou/Homenaje a Walter Benjamin. Arteleku, Diputación Foral de Gipuzkoa, 1992
• Francesc Abad. Hotel Europa. Tinglado 2, Tarragona, 1996.
• Francesc Abad. La paraula i el món. Espais, Centre d’Art Contemporani, Girona, 1998.
• Francesc Abad, El Camp de la Bota. 2 vols., 2004-2006.
• Francesc Abad. Les petjades de la història. Intervenció a l’estació d’Almeda. Generalitat de Catalunya, 2005.
• Francesc Abad block W.B. La idea d’un pensament que crea imatges. Museu de Granollers, 2006.
• Francesc Abad block W.B. La idea d’un pensament que crea imatges. Institut Ramon Llull, Berlín, 2008.