Francesco de Pedro
Francesco de Pedro (1749-1806)
Gravats editats a Venècia
Segons obra d'Angelica Kauffman (1741-1807)
Fons de l’antic Museu de Granollers
Francesco del Pedro va ser un famós gravador italià. Sovint la seva producció artística parteix de models d’altres obres de pintura dels seus contemporanis i les trasllada al llenguatge i tècnica que ell domina, contribuint al moviment d’obres i mercat de l’art de la seva època.
Els gravats que trobem al Museu de Granollers han estat realitzats a partir de les obres de la pintora Angelica Kauffmann, qui va néixer a Suïssa, de família austríaca, i que va morir a Roma. El seu pare li va fer de mestre i ben aviat viatja a Itàlia i més tard a Londres, on es relaciona amb Joshua Reynolds i funden la Royal Academy. És una pintora reconeguda durant el segle XVIII sobretot en la temàtica de pintura d’història. Els darrers anys de la seva vida torna a viure a Itàlia. Entre les seves amistats, a més dels principals pintors de l’època es troba també Goethe.
La gran varietat de detalls dels gravats que ens ocupen estan inspirats en la rica iconografia de diverses fonts literàries basades en la mitologia greco-llatina en major part, i il·lustren diversos episodis:
El tema de Cimone i Ifigenia va inspirar a diferents pintors des del Barroc (Benjamin West, 1773); John Everett Millais, 1848 o Frederic Leighton, 1884), però no és realment un mite grec, sinó una novel·la curta del Decamerón de Boccaccio, que posteriorment va desenvolupar el poeta i dramaturg John Dryden.
La història pretén demostrar el poder de l’amor. Quan Ifigenia dorm en un bosc al costat del mar, un noble però ordinari i inculte jove xipriota, Cimón, tot veient la bellesa d’Ifigenia, s’enamora d’ella i, gràcies al poder de l’amor, es converteix en un culte i refinat cortesà.
Aquesta escena mitològica desencadena la Guerra de Troia, el gran relat de la mitologia clàssica que segons les diferents fonts varia en els seus detalls i ha estat representat al llarg de la història de l’art per diversos artistes, esdevenint un tema que desenvolupa el concepte de bellesa femenina segons el cànon del seu context històric.
Descriu el moment que Paris, fill del rei de Troia, és cridat per Zeus, mentre es troba fent de pastor a la muntanya, per fer de jutge imparcial i triar entre les tres deesses que han entrat en disputa, quina és la més bella i mereixedora de la poma daurada de la discòrdia, que ha llençat la ofesa deessa Eris, al banquet de noces de Peleo, com a venjança per no haver estat convidada.
Les tres deesses per convèncer el jove Paris li prometen grans recompenses, Hera li promet el títol d’Emperador d’Àsia, Atenea, deessa de la intel·ligència, li ofereix la saviesa i ser vencedor de totes les batalles i Afrodita li promet l’amor de la dona més bella. En aquest gravat han estat representades amb els seus atributs respectius, el paó, les armes i Cupido.
Paris tria Afrodita, i la dona més bella és Helena, esposa del rei d’Esparta, Menelao. Paris rapta Helena i se l’emporta a Troia, ciutat que serà atacada per les tropes aquees amb Aquil·les al capdavant, el relat èpic que narra Homer a la Ilíada.
Quan l’heroi Paris es troba a Esparta, després d’haver triat Afrodita en lloc de Hera o Atenea, busca, amb l’ajuda d’Erasto, l’amor d’Helena. Paris i Helena es troben al palau d’ella i queden tots dos impressionats per la bellesa de l’altre. Ella el convida a assistir a una competició atlètica perquè faci de jutge i li demanen que canti. Ell ho fa tot lloant la bellesa d’Helena i admetent que el propòsit de la seva visita és conquerir el seu amor. Ella l’acomiada i ell li prega desesperat fins que ella comença a cedir i amb el temps, a través de la intervenció d’Erasto, qui desvetllarà que és Cupido, finalment ella es lliure als seus braços. Són advertits per Palas Atenea (Minerva) del dolor que vindrà. A la darrera escena Paris i Elena es preparen per embarcar cap a Troia.
El personatge masculí d’aquest gravat és Pere Abelard (Bretanya 1079 - Abadia de Cluny, Borgonya, 1142). Fou un filòsof i escolàstic bretó, un personatge fonamental de l'Edat Mitjana, i se l'ha arribat a considerar un dels precursors de la Reforma protestant pel seu comentari a l'obra de Sant Pau. La seva història d'amor amb Eloïsa ha esdevingut llegendària i recuperada durant el període Romàntic. Quan l’any 1115 coneix Eloïsa, la neboda del Canonge de la Catedral de París, aquest s’oposa a la relació, i es casen en secret. Són greument castigats i ella finalment es fa monja.
Ferm seguidor de les noves tendències racionalistes, va contribuir a establir la lògica com a ciència autònoma i aplicar-la als problemes i debats filosòfics. Abelard també es va atrevir a proposar un mètode crític per interpretar la Bíblia; un mètode que es podria resumir així: A través del dubte, arribem a inquirir; inquirint, arribem a la veritat.
Va escriure entre diverses obres la seva autobiografia, Historia calamitatum, amb una visió força victimista d’una vida interessant i polèmica. A més de dedicar-se a l’ensenyament, va composar música.
