Joan Sandalinas

El pintor Joan Sandalinas tot i que inicià la seva participació en exposicions d’art durant els anys 20 del segle passat, no va tenir fins molt més tard, l’any 1969, arran de l’exposició homenatge a Josep Dalmau, i el 1975, a la mostra “El Surrealisme a Catalunya: 1925-1975”, a la galeria Dau al Set, el reconeixement de la crítica. I no és fins l’any 1986 que s’organitza la seva primera exposició monogràfica.

Esdevé un artista, a més de poc conegut, força peculiar, perquè també exerceix tota la seva vida de funcionari de l'empresa Telefónica. Tot i viure i treballar sempre a Barcelona, ho va fer força aïllat, sense pertànyer a cap grup d’artistes, exceptuant una participació puntual a les exposicions dels anys 1950 amb el grup Inter-nos.

Els diferents crítics d’art que s’han referit a la seva obra la vinculen amb diferents estils de l’avantguarda: Alexandre Cirici en ressalta el realisme social, Carles Antonio Areán parla de la seva obra constructivista, Francesc Miralles el cataloga de surrealista i Lucía García de Carpí creu que ha de ser considerat més com a cubista que com a surrealista. Sebastià Gasch ja n'havia escrit, a la revista L’amic de les arts, l’any 1928, quan es van publicar dues il·lustracions de Sandalinas, que l’artista “se sent empès invenciblement vers el dinamisme”, un dinamisme que molts anys més tard, el també crític Francesc Fontbona compara amb el de Picasso.

Al costat del caràcter força polièdric de les  influències que rep de totes les avantguardes, també destaquen altres característiques de la seva producció: la repetició de temes, el canvi de títol d’una mateixa obra, l’autocòpia i la datació alterada (que fa ell mateix anys després d’haver pintar l’obra). És una manera de fer també de l’artista italià Giorgio de Chirico, que influencia profundament amb la seva metafísica l’artista barceloní: titula diverses obres Homenatge a Giorgio de Chirico.

La guerra el va sorprendre en el centre d’un veritable mosaic de tendències iniciàtiques i li va impossibilitar aquest “punt de fusió” amb el qual hagués pogut afrontar la travessa del desert que suposaria la postguerra. Surrealisme, abstracció i constructivisme represos des de punts de vista nous, coexisteixen amb la revisió de les seves pròpies experiències artístiques o amb aquests “homenatges a Chirico” i amb determinades òrbites del “novecento” tardà de procedència italiana, que retornen, amb una manera de fer quasi literal, als seus orígens. Jaime Brihuega. El mosaic visual de Sandalinas. Joan Sandalinas. Blanquerna. Llibreria Catalana. Barcelona, 1994.

L’obra del Museu de Granollers, titulada Orfisme, també continua sent una obra plena de reminiscències: remet a l’orfisme o cubisme òrfic, tendència pictòrica de les avantguardes, tal com el va anomenar el poeta i també crític d’art Guillaume Apollinaire; també connecta amb el surrealisme per l’atmosfera i els colors plans i recorda el constructivisme per la seva composició geomètrica; finalment, presenta un paisatge metafísic, però sens dubte, estem davant d’una obra de Sandalinas força singular i amb personalitat, no tan referencial com moltes del mateix artista.

Bibliografia

• Joan Sandalinas. Sala d’exposicions de Cajamadrid. Barcelona, 1986.
• Joan Sandalinas. Blanquerna. Llibreria Catalana. Barcelona, 1994.