Jordi Benito

Jordi Benito va realitzar estudis de disseny i enginyeria tècnica. L’any 1969 ja assistia d’oient a classes d’arquitectura i va començar a treballar en l’estudi d’interiorisme de Jordi Galí a Barcelona, on aprengué el que fou el seu ofici. L’any 1971, participa a Granollers al 1r. Concurs d’Art Jove. Hi descobreix el context artístic més contemporani i alhora es dóna a conèixer com un artista original i radical.

Vaig descobrir a la revista Serra d’Or uns treballs d’arte povera que s’acostaven molt al que jo feia; vaig voler conèixer l’autor del text, Cirici Pellicer; i ell em va obrir el camí, em va explicar què es feia artísticament a nivell mundial. [...] però jo no tenia, ni tinc, cap altura conceptual. [...] A les exposicions del 1971 i 1972 a Granollers, Cirici va ajuntar tots els que fèiem un tipus d’obres similars o que coincidíem en els plantejaments creatius. Diversos autors, Idees i actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 120.

A partir de 1972 comença a utilitzar un llenguatge conceptual personal, amb pràctiques de body-art, a les sèries d’accions que realitza amb el propi cos: Acció Reacció, Acció Transformació, Acció Nomenclatura, Acció Ocupació, Acció Anul·lació,etc. És el membre més jove del Grup de Treball i, a partir de 1978, inicia el treball de les performances, amb Barcelona Toro Performance (Fundació Miró, 1979) i B.B.P. Barcelona Brutal Performance, a l’església de Santa Justa de Lliçà de Munt (1980). Desenvolupa una litúrgia del drama en què el propi cos és el camp d’acció i, a través de la violència de la mort de l’animal, un toro sacrificat, sembla buscar una revelació o una redempció, com un camí cap a l’alliberament. Una possible lectura d'aquests treballs és la recerca de l’artista de la dimensió terapèutica i catàrtica. Tot i haver estat vinculat als accionistes vienesos, Benito està molt lluny del narcisisme i del masoquisme d’aquest grup austríac. Potser són manifestacions per evidenciar el discurs del poder. Un poder que és transferit als espectadors per fer-los reaccionar i dir prou?

A finals dels vuitanta i a primers noranta del segle passat, Benito treballa en instal·lacions, igualment poètiques i polítiques, com Die Partituren des Wannsees (de l’any 1992), evocació inquietant i pertorbadora del llac alemany, lloc històric tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial, que no es deslliguen de tota la seva trajectòria conceptual i accionista:

La intensitat escenogràfica –amb la introducció de grans volums i de pes-, els components teatrals –com ara la llum de focus que intensificaven el cromatisme dels materials, de les coses, creant tensions i atmosferes –i la música- que vinculava cadascun dels fragments i de les instantànies [...]. Maria Permanyer. Museu de Granollers

Les instal·lacions-ambients de 2003 a 2008 són sèries que anomena “paisatges”, com Antwort (a la col·lecció del Museu de Granollers) i Neons, quan incorpora a la seva obra el llenguatge científic amb fórmules matemàtiques, algebraiques, logarítmiques..., per repensar la conflictivitat de l’ésser humà en el món, tot rellegint Jorge Wagensberg i la seva teoria de la informació que explica al segon capítol del llibre Ideas sobre la complejidad del mundo (1985). Wagensberg enfoca la interacció entre un sistema i l’entorn, posant l’èmfasi en la incertesa de l’entorn i en la capacitat d’anticipació del sistema:

[...] Si por ejemplo, aumenta la incertidumbre del entorno, entonces el sistema debe aumentar su complejidad (!), esmerar su capacidad de anticipación (!!) o inhibir su efecto en el entorno (!!!). Hay cuatro términos para jugar y una ley que respetar. Cuando ello ocurre, cuando en la dialéctica sistema-entorno se sortean todas las dificultades y se consigue no violar la ley fundamental, entonces decimos que hay “adaptación".Jorge Wagensberg (1985)

Totes aquestes idees, traduïdes en fórmules matemàtiques, són les que va traslladar Benito a la seva obra Meeting Point, projectada al terra de l’estació de Provença de Barcelona. La relació d’amistat i complicitat entre el científic i l’artista queden testimoniades en una carta de la qual recuperem un fragment:

Quizá solo valga la pena salvar unos cuantos pensamientos, unas frases, unos pedazos de conocimiento, un trozo de música, una ecuación matemática. En algún lugar hay que ir guardando todo esto, pero ¿dónde guardar aquello que vale la pena salvar? Para guardar una buena reflexión no se me ocurre nada major que refugiarla dentro de una obra de arte. Jorge Wagensberg, Carta de socorro de un científico a un artista