Josep Maria de Sucre

Josep M. de Sucre (1886−1969) va néixer i morí a Gràcia, Barcelona. Tot i portar una vida molt humil, pertanyia a una família d’avantpassats il·lustres. Va ser una persona molt coneguda, estimada i respectada durant tota la seva vida, i molt activa en l'àmbit de la cultura catalana. De jove, va estar adscrit a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual el 1912 fou nomenat president. Va ser poeta, assagista, crític d’art, pintor i amic de tots els artistes de la Barcelona de tombant de segle i de la Barcelona de la postguerra.

Com a poeta, va publicar quatre llibres: Apol, noi (1910), Ocell daurat 1920), Poema bàrbar d’en Serrallonga (1921) i Poemes d’abril i maig (1922). Va col·laborar pràcticament en totes les revistes, en especial Un enemic del poble, fulla de subversió espiritual que dirigia Salvat-Papasseit. Amb la derrota dels republicans, durant la postguerra, Sucre, juntament amb Joan Prats, va ser una de les poques personalitats de l'àmbit de l’art més modern que no havia pres el camí de l’exili. Ambdós van representar l’enllaç indispensable entre l’avantguarda històrica i les joves generacions.

L’any 1945 va crear el Cercle Maillol, dins de l’Institut Francès de Barcelona, on era possible reunir-se i conèixer què passava a Europa i al món. I des d’on es va afavorir la implantació de l’informalisme a Catalunya i sobretot es va incentivar els artistes dotant-los amb beques per fer estades a París. A més, amb Sebastià Gasch i altres, va fundar l’any 1948, el Saló d’Octubre, que durant deu anys va ser puntal de la modernitat a Catalunya.

Com a pintor, podem diferenciar en la seva obra dues etapes: la primera, entre 1934 i 1944, de signe marcadament expressionista, i la segona, més suau, ingènua aparentment i amb un vessant místic d’una certa influència bizantina. Va anar destruint les seves creacions i durant les primeres dècades poques vegades les va mostrar en públic.

No es dedica a la pintura fins haver complert els cinquanta-sis anys (coincidint amb la forta censura franquista cap a les lletres), i l’any 1964 comença a exposar a la Sala Gaspar. És d’aquesta època la pintura del Museu de Granollers, de la qual podem destacar, a més d’un estil proper a l’art brut, l’ús força matèric de la pintura: allò que importa és el grafisme i la textura. I no cal dir que aquesta nena ens remet a l’imaginari col·lectiu que tenim actualment del context dramàtic dels nens de la guerra i la postguerra espanyola, que hem anat construint amb les aportacions dels primers fotoreporters nacionals i estrangers o amb pintors com de Sucre.

Les seves pintures presenten figures humanes que mostren sentiments d’angoixa i desesperació, tot i que poden transmetre tant dramatisme com comicitat. L’esquematisme dels rostres dels seus personatges ha estat vinculat estilísticament, més que a l’expressionisme alemany, al romànic català. Al final de la seva vida, ja malalt i vivint en la indigència, va rebre, a la seva casa amb jardí de Gràcia, la visita de Néstor Luján, director de la revista Destino, que li va preguntar per què pintava aquells rostres tristos, angoixats, terribles:

Ve de lluny, va dir, de quan era jove i durant vint anys vaig treballar al jutjat, veient tothora la misèria moral, que és molt pitjor que la misèria física i que la misèria material. Aquells rostres deformats pel dolor dels que eren condemnats m’han perseguit sempre més des d’aleshores. Maria Lluïsa Borràs, "Josep Maria de Sucre, una mica d’història". Josep Maria de Sucre. L’art de la primera postguerra. Palau Moja, 2003.

Bibliografia

• Josep Maria de Sucre. L’art de la primera postguerra. Palau Moja, 2003.