Manolo Hugué

La biografia de Manolo Hugué sempre més estarà marcada pel retrat literari de la seva extraordinària personalitat, creat per Josep Pla al llibre Vida de Manolo contada per ell mateix (1928), tot i que portà més al reconeixement i difusió del personatge, que a la valoració de la producció artística d’un gran creador.

(...) l’estereotip del Manolo planià ha pesat més que qualsevol intent de voluntat científica. Ara bé, no voldria reduir la qüestió amb un argument tan simple com és culpar Pla d’aquest enfocament esbiaixat. Si així fos, hi tindria molt a veure Manolo mateix, que es presentava davant l’escriptor amb tota la gràcia del seu personatge. De totes maneres, penso que Pla, en potenciar les qualitats de seducció del gest i de la paraula de l’escultor, ens el porta cap a un terreny relliscós, i, del seu relat –peça fonamental tant en la bibliografia manolista com en la planiana-, se’n deriva un excel·lent retrat de Manolo com a home, fins i tot com a pensador de l’art o esteta, però molt feble, per omissió, com a artista. Artur Ramon: Manolo, essencial. Fundació Godia

Manolo Hugué va néixer a Barcelona l’any 1872, al barri de Santa Maria del Mar, fill d’una família pobre. Els primers anys de formació el trobem fent classes de dibuix a l’Escola Llotja i freqüentant els Quatre Gats, on coneix els artistes de la generació modernista com Rusiñol, Casas i Utrillo i els joves moderns com Picasso, Casagemas, Mir i Pichot. L’any 1901 arriba a París (i hi viurà fins l’any 1910) on retroba aquests artistes joves i descobreix els dos corrents que condicionaran la seva obra: el classicisme mediterrani –de la mà del poeta Jean Moréas, que l’introdueix en la poesia- i les avantguardes –gràcies a Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Beu de les fonts antigues, tot visitant els museus de la ciutat, per construir el seu llenguatge: l’escultura grecoromana o mesopotàmica, la medieval i la de Miquel Àngel o l’exotisme de les talles d’Oceania, a més d’absorbir la influència de Rodin i el primitivisme de Gauguin.

Del classicisme de Maillol, que a Catalunya seria impulsat per Eugeni d’Ors sota la denominació de noucentisme, Manolo n’adaptaria la serenor i la solidesa constructiva, mentre que del cubisme, n’extrauria els elements més innovadors, que va introduir en una part de la seva producció d’aquest període. Tot i així, la forta personalitat de Manolo li va permetre mantenir, en la seva obra, una total divergència d’esperit respecte a la Maillol i a la de Picasso. Mercè Doñate: Manolo, entre el classicisme i la modernitat. Catàleg Manolo essencial, Fundació Godia

L’any 1910 arriba a Ceret on s’instal·la amb la seva companya fins l’any 1914. El trobem vivint una estabilitat i seguretat econòmica noves en la seva vida, que li proporciona en part, el contracte amb el prestigiós marxant Kahnweiler. Serà aquesta primera etapa de Ceret quan assimila un ric bagatge i consolida el seu propi llenguatge plàstic.

(... ) la incorporació a la seva obra dels bous, els estables i les pageses, en definitiva, del món rural que va descobrir al Rosselló, li va permetre recrear un univers molt propi, fruit de la seva peculiar sensibilitat artística. En aquest sentit, es pot afirmar, amb tota rotunditat, que una de les aportacions més cabdals de Manolo a l’escultura és la representació d’unes dones de poble (minyones i pageses) vestides amb amples faldilles que els tapen els turmells i cobertes amb mocadors que els amaguen els cabells. Aquestes figures sobrepassen el que podrien ser anecdòtics retrats individualitzats, per esdevenir el retrat d’un col·lectiu, que, per les seves característiques físiques i socials, mai no havia estat representat amb tanta dignitat i orgull. Mercè Doñate: Manolo, entre el classicisme i la modernitat. Catàleg Manolo essencial, Fundació Godia

La Primera Guerra Mundial va motivar el retorn temporal de Manolo a Catalunya i, entre 1917 i 1919, es va instal·lar a Barcelona i Arenys de Munt. Destaca d’aquesta etapa l’exposició individual que va tenir lloc a Barcelona l’any 1919, a les Galeries Laietanes. A la segona etapa a Ceret, fins l’any 1927, continua la seva relació amb Kahnweiler, es retroba amb la seva companya Totote, el paisatge del Rosselló i els animals. Són uns anys que treballa força modelant escultures en terra cuita, ja que, agreujada la seva malaltia artrítica, li resulta una tècnica més adient. Tot i que ja l’havia practicada amb anterioritat, ara tendeix a deixar les superfícies menys llises i a donar una major expressivitat als rostres. Les seves limitacions físiques el duen a fer obres de petit format, a més de fangs, dibuixos i pintures. Finalment els motius de salut el retornen definitivament a Catalunya i és Caldes de Montbui el lloc escollit,  on reprèn la seva relació amb altres artistes com Miró i intel·lectuals com Riba, i on viurà fins a la seva mort, l’any 1945.

La temàtica en l’obra de Manolo gira entorn dels éssers vius i la manifestació de la seva energia, més continguda en les maternitats, la figura femenina i el retrat, i en un esclat d’admiració del moviment en les activitats del món del treball o de les activitats lúdiques com la tauromàquia o el ball. Fins els darrers anys de la seva vida va modelar un bon nombre d’obres d’escenes de toros i toreros i ballarins de flamenc. El seu repte artístic de captar un instant del moviment i la capacitat de reflectir-ho, ens ha proporcionat multitud de solucions com aquesta que trobem en el Museu de Granollers i a la qual Montserrat Blanch es refereix com a imatge 37 del catàleg citat.

Més problemàtica havia d’ésser la solució d’un altre tema, en el qual el picador clava una punta de pica a l’esquena del toro, amb l’esforç que això requereix i amb el simultani domini del cavall que munta, el qual sembla expressar que pateix un dolorós resultat de l’escomesa del toro. Aquest tema bàsic queda encaixat en el relleu de terra cuita. Montserrat Blanch: La captació del moviment a l’art de Manolo Hugué. Del catàleg Manolo Hugué. Museu Abelló i Thermalia-Museu de Caldes de Montbui, 2006

Bibliografia

• Manolo Hugué. Ajuntament de Caldes de Montbui, 1969.
• Manolo. De Céret a Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. Ajuntament de Céret. Diputació de Barcelona, 1983.
• Manolo i el retrat. Galeria Dau al Set, 1984.
• Àlbum Manolo Hugué. A cura d’Artur Ramon i Jaume Vallcorba. Quaderns Crema, 2005
• Manolo Hugué. Una exposició documental. Diputació de Barcelona, 2005.
• Manolo Hugué. Museu Abelló i Thermalia-Museu de Caldes de Montbui, 2006