Moisès Villèlia

L’escultor barcelonès Moisès Villèlia va viure i treballar en diversos indrets de Catalunya (Mataró i Molló) i de l’estranger (París i Perú). Entre els seus admiradors hi havia artistes com Joan Miró, Tàpies i Cumella, arquitectes, músics, fotògrafs (Joan Gomis), escultors, escriptors (Joan Perucho), crítics d’art (Cirici Pellicer) i galeristes (Joan Prats).

Es va iniciar en el món de l’art des de ben petit al taller del seu pare, artesà ebenista, i va experimentar també altres llenguatges artístics com la poesia, el dibuix, l’escenografia, el disseny de mobles, la construcció de joguines, el disseny industrial i el de jardins. És en aquestes darreres disciplines quan explorà la funcionalitat amb l’element lúdic. 

En els primers anys cinquanta fundà el grup Arte Actual, i l’any 1958 fa l'exposició individual organitzada pel Club 49 a la Sala Gaspar amb Cirici Pellicer i Joan Prats com a impulsors. L’originalitat de la seva obra i també la bellesa, rau a trobar materials senzills, efímers, essencials i antiartístics fins llavors, com el bambú (diferents espècies com el Dendrocalamus gegant i el Phyllostachys); d’entre tots, el més característic de la seva obra, i d'altres d'encara més atípics, com la carbassa, els cactus, el suro, els escuradents, el tronc de palmera, tot explorant l’espai, i sense allunyar-se de la seva principal font d’inspiració per crear: la natura. S’avança deu anys a l’esclat de l’arte povera italià.

Pero la diferencia fundamental, el abismo entre Villèlia y los del Arte Povera es, creo, su propósito de crear, de infundir un hálito poético a la materia humilde i efímera sin renegar jamás propiamente del arte, como hicieron ellos. Maria Lluïsa Borràs. El primer Villèlia, Moisès Villèlia. IVAM Centre Julio González. València, 1999. 

Quan entra a formar part del FAD, participa en obres de teatre que tenen lloc a la Cúpula del Coliseum i també col·labora amb arquitectes en el disseny d’espais i de jardins, fins que rep encàrrecs per remodelar jardins particulars: el 1964 ho fa al Maresme, amb tubs de fibrociment, al Prat del Llobregat i a París, on cal destacar unes intervencions que busquen respectar la natura perquè no talla cap arbre, sinó que redimensiona els espais, amb murs i desnivells, desenvolupant les relacions de l’escultura i l’espai des del concepte de l’ús públic de l’art.

Quan torna de França viatja a Sud-Amèrica i, tornant a Catalunya, decideix anar-se’n a viure al Pirineu, a Molló, sempre acompanyat de la seva companya i gran artista, Magda Bolumar. Durant aquesta dècada de 1970, torna a fer d’escultor amb diferents materials: hi destaca la canya de bambú i de Guadua, que porta del Perú, que li permet fer mòbils de gran format. La seva obra escultòrica és una recerca constant i un esforç per tornar als orígens. Sembla treball de rescat per fer renéixer la bellesa invisible de les canyes: busca l’equilibri d’allò més fràgil i dota la natura d’una nova riquesa cromàtica. 

Bibliografia

• Villèlia. Esculturas. Museo de Bellas Artes de Bilbao, 1982.
• Moisès Villèlia. Escultura. Fundació Miró, 1983.
• Moisès Villèlia. Antològica 1950-1990. Espais, Centre d’Art Contemporani, Girona, 1990.
• Villèlia. Telas de araña, Molló, 1991-1992.
• Moisès Villèlia. IVAM Centre Julio González, València, 1999.