Orlando Pelayo

El pintor i gravador Orlando Pelayo va néixer i morir a Astúries (1920-1990). La infància i l'adolescència la va passar entre Extremadura i la Manxa, d’on era el seu pare, i la resta de la seva vida a l’estranger (a Algèria i França). Tot i així va establir un fort vincle amb la ciutat de Granollers, ja que hi vivia el seu germà Òscar i, des dels anys 70 del segle passat, venia a passar els nadals aquí. Aquelles sobretaules i tertúlies amb amics, i gràcies al seu tracte d’home senzill i culte, van permetre a molts granollerins conèixer la seva obra.

Com a combatent del bàndol republicà, es va haver d’exiliar a Algèria l’any 1939, on va ser internat en els camps de presoners i alliberat l’any 1941. Va viure a Orà fins a l’any 1947, on exposà per primera vegada les seves obres i es relacionà amb l’escriptor existencialista Albert Camus. El seu exili continua a partir de llavors a París, en què estableix amistat amb Antoni Clavé, Xavier Valls i altres artistes. Va ser membre col·laborador del centre estatal francès de tapisseries (Gobelins) i dominà la tècnica del gravat en totes les seves facetes, ja que feia estades periòdiques a Neuchâtel, en un dels més importants tallers productors d’obra gràfica.

Les obres més destacades de la seva pintura son Rochers, Chèvres y Plateros, Las Tauromaquias, Homenaje a Chicuelo, Corrida, Reina, Homenaje a Juan Ramón Jiménez, Homenaje a Edgar Allan Poe, Jaula de tórtolas, El chamarilero, Crucifixión i Retratos apócrifos. La seva obra ha estat catalogada com a pintura d’història, però aborda el gènere des d’una perspectiva gens convencional. Trenca amb la tradició neoclàssica, ja que la seva història està marcada per la nostàlgia de qui viu l’exili, de saber-se lluny d’una terra potser fins i tot idealitzada, però també plena de records amargs de guerra. Sembla que d’una manera obsessiva, per l’aparent temàtica dels seus quadres −infantes, soldats, monjos i bruixots...−, es deixa portar per una recerca misteriosa, enigmàtica, i ho fa recuperant l’esperit crític de la literatura del Segle d’Or espanyol.

En els seus quadres apareixen personatges sense rostre, que des de l’ambigüitat es fan i es desfan simultàniament; sovint, però, els ulls ens penetren amb mirades de socors, per l’horror viscut o recordat.

Es un pintor de historia, porque esas iluminaciones de brasa y ceniza, esas figuras que parecen reflejarse en viejos aceros bruñidos al aire de mil batalles infelices, esas muecas de terciopelo, cobre y aguafuerte, tantas fantasmagorías acumuladas en tantos siglos de sueño profundo de la razón, que andan sabiamente desparramadas por la paleta de Orlando Pelayo, son las mismas que en su día turbaron las miradas de El Greco, los místicos, Velázquez, Jorge de Manrique, los pícaros, Miguel de Molinos, Solana, Zurbarán, Lope de Aguirre, Picasso, los alumbrados de Llerena, Quevedo, Goya, Buñuel... No hablo de influencias, sino de confluencias. Juan Cueto, Orlando Pelayo. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, 1984.

L’Orlando Pelayo gravador pertany a la nova escola parisenca i ha deixat entre altres les il·lustracions artístiques a les Coplas de Jorge Manrique (1979), a les obres d’Albert Camus i d’Ernest Hemingway entre d’altres famosos escriptors.

A la col·lecció del Museu, hi trobem un dels gravats que il·lustra l’obra de Francisco de Quevedo, Once sonetos, sota el títol Quevedo y sueño. Aquest gravat sembla un collage de diferents temps històrics amb un personatge en un primer pla i un fons escenogràfic estratificat. Claudia Kalász,  troba una feliç coincidència entre les característiques ulleres de pasta negra del Pelayo pintor i els binocles barrocs d’aquest personatge-homenatge a Quevedo i Velázquez, en un giny de l’artista en què s'identifica amb les inquietuds de l’escriptor barroc. I ens fa observar com la franja inferior del fons juga un paper metafòric en al·lusió a l’inframón, habitat per cyborgs que potser proclamen llibertat, a la manera de l’home màquina de Deleuze, com en un esdevenir inexorable. Així mateix el conjunt ofereix, a partir de l’ambigüitat del títol, la conjuntura de qui somia? El pintor, nosaltres, Quevedo?, o potser vol recordar-nos un altre famós gravador il·lustre espanyol, Goya, i el seu conegut gravat El sueño de la razón produce monstruos? 

Quiero representar una historia sin fechas, una historia de ayer, de hoy o de mañana. Se trata, en cierto sentido, de una narración paralela, de una crónica verídica, aunque totalmente inventada. Una historia apócrifa de mi tiempo. Me habita un mundo de fantasmas; desde que los vi en La Mancha forman parte de mi mitología. El arte es conjetura. Todo gran arte es ambigüedad. Orlando Pelayo. Pintura, dibuix i gravat. Museu de Granollers, 1994.

Bibliografia

• Orlando Pelayo. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, 1984.
• Orlando Pelayo. Pintura, dibuix i gravat. Museu de Granollers, 1994.