Perejaume

L’artista i poeta Perejaume va néixer a Sant Pol de Mar (1957). En els seus inicis, a la fi dels anys setanta del segle passat, pintava paisatges d’influència surrealista, en què incloïa personatges com Pierrot. Més endavant, el teatre i els seus elements −les fileres de butaques, el teló, etc.− continuaren essent motius de la seva pintura i de les seves instal·lacions, com la que fa l’any 1991 al New Museum of Contemporary Art de Nova York, Pintura i representació(que ocupa l’aparador del museu que dóna al carrer, amb butaques en què els visitants poden seure i mirar els transeünts a la vegada que són mirats), o la seva intervenció pictòrica al Liceu. L’efecte en l’espectador és força provocador, ja que ens qüestiona la il·lusió de la representació. Tanmateix aquestes recerques les trobem en els elements de la pintura, el pigment i el marc, quan ens mostra obres que sorprenen pel seu nou context, un nou escenari grandiós, un nou paisatge de fons que esdevé protagonista, com a Cim de Catiu d’Or, de 1988, o Le trompe l’oeil du plein-air, de 1990. Per això l’artista esdevé caminant, excursionista que carrega a la motxilla el material, acompanyat sovint dels seus alumnes, estudiants de Belles Arts, tot sortint de la galeria, del museu, per pujar a dalt de la muntanya. Sovint és un art que vol retornar a la natura, tot reivindicant-la, a la manera radical dels pintors de paisatge del segle XIX que pintaven a l’aire lliure per copsar la llum que no trobaven al seu estudi. Són les obres que ell anomena topogràfiques, o pintures escampades, com les denomina Carles Guerra, i quan ens trobem amb les fotografies d’aquestes excursions, sovint l’artista hi surt d’esquena, contemplant la natura, i des d’aquesta contemplació, ens fem productors de paisatges, a la manera romàntica de Friedrich

Els topònims precisos es drecen davant la universalitat exaltada per l’alta cultura. Això no obstant, aquesta oposició per ser invertida, i aleshores les pintures poden fer semblar exòtic l’indret representat. Hi ha poques possibilitats que el visitant habitual dels museus pugui reconèixer les localitats que designen els títols. Carles Guerra. El pintor d’esquena. Perejaume.Deixar de fer una exposició. MACBA, 1999.

L’obra de Perejaume dialoga amb artistes i poetes que admira −Josep Maria Jujol, Jacint Verdaguer, Miró...−, representants de l’alta cultura, ara endinsats en el seu collage artístic i personal, caracteritzat per un humanisme que es vol reconèixer en l’home senzill de camp, de bosc, que s’expressa amb un art popular, el pessebrisme, del qual Perejaume s’apropia per donar-li una nova dimensió, posant en valor el material que el constitueix, el suro (metàfora literal de muntanya) i l’art de la pal·lia, un món que pertany al seu paisatge d’infantesa i que desapareix. L’impuls creador el duu no només a recuperar un llegat cultural i socioecològic, sinó també a reescriure’l, aportant a la llengua catalana neologismes com apessebrat i oïsme.

Els escrits, els quadres i les instal·lacions de Perejaume són també metàfores i metonímies. [...] En el cas particular de Perejaume, aquella unitat perduda del món i del mot remet a l’escissió de sentit que assenyala el moment en què la llengua catalana perd la capacitat –que tenia en altíssim grau en Ramon Llull- de confegir, per si mateixa, tota una visió del món. És aquesta pèrdua, és aquesta escissió, allò que, per camins molt diferents, s’han proposat de guarir la poesia de J. V. Foix i la de Carles Riba, la pintura de Joan Miró o la de Tàpies, per exemple. Pere Gimferrer. L’escriptura de Perejaume. Perejaume. Deixar de fer una exposició. MACBA, 1999.

En aquesta obra, Un món rere les paraules, de l’any 1989, ja hi podem veure coincidir totes aquestes recerques i inquietuds de l’artista, des d’una provocació-invitació dirigida a la mirada de l’espectador a mirar al fons, a mirar endarrere, a mirar en definitiva en profunditat el seu món.

Bibliografia

• Perejaume. Ludwig Jujol. Què és el collage, sinó acostar soledats? Lluís II de Baviera, Josep Maria Jujol. Cotlliure. Edicions de la Magrana, 1989.
• Perejaume. Deixar de fer una exposició. MACBA, 1999.
• Els cims pensamenters, de les reals i verdagueres elevacions. Perejaume. Edicions Polígrafa, 2004.