Raimundo de Madrazo

El pintor Raimundo de Madrazo és la tercera generació d’una família de reconeguts artistes del segle XIX i cunyat del pintor català Marià Fortuny. El seu avi, José de Madrazo, va ser pintor de la Real Cámara, director del Museu del Prado, a més de catedràtic de l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando. 

Ell va néixer a Roma l’any 1841 mentre el seu pare, Federico de Madrazo, ampliava els estudis. Quan la família torna a Madrid, viuen a l’edifici neoclàssic del Tívoli, on els Madrazo també instal·len el Real Establecimiento Litográfico. L’any 1843, el pare de Raimundo és nomenat director de Pintura de la Escuela de Bellas Artes (ell s'hi matriculà a l’edat de tretze anys). El 1855, va a l’Exposició Universal de París, on el seu pare obté la Medalla d’Or; a més, visita els grans museus de la ciutat. Hi fa una estada i treballa durant dos mesos en el taller d’Ingres. A París coneix i admira les obres més acadèmiques dels seus mestres, i també les novetats de Rousseau i Courbet. 

L’any 1858, quan tot just acaba de fer els disset anys, acompanya el pare a Sevilla per realitzar diferents encàrrecs i recórrer monuments, museus i tallers de pintors, com el de Domínguez Bécquer. En aquesta època, encara fa servir la mateixa signatura que trobem a la pintura del Museu de Granollers. El pintor, anys més tard, a partir de la dècada del 1870, canvià de signatura i començà a fer una R molt característica. Visita l’Exposició Universal de Londres de 1862, en la qual troba una mostra d’art japonès, que influí notablement en la seva obra posterior, amb motius decoratius i ornamentals inspirats en aquella estètica, així com certa influència lineal i cromàtica. És l’època en què s’aficiona als temes teatrals i a les ambientacions barroques i són els anys que a París viu de prop les polèmiques mostres als salons oficials (els pintors Whistler i Manet són refusats el1863). 

Raimundo anà abandonant la pintura grandiloqüent de temes d’història que li havia transmès el pare, per adaptar-se més als gustos de la burgesia, i es decantà pel retrat i les obres de gènere, deixant de banda els negres i preocupant-se més pel realisme i la naturalitat. La major influència d’aquests anys vingué de la mà del seu cunyat, Marià Fortuny, i la seva obra La vicaria. Un nou viatge a Andalusia, l’any 1872, li permet aprofundir en els estudis de gitanes i dels paisatges andalusos dels seus quadres. 

És el pintor de moda a París i s’especialitza en el retrat, amb una característica que fou una marca singular: el tractament gairebé tàctil dels teixits. Es fa famós també per les representacions femenines en escenes intimistes, sovint en un ambient de temàtica japonesa, o disfressades de carnaval, però sobretot pel nu femení. En la dècada dels noranta formà part del cercle d’amistats de Proust, i, vidu de la seva primera esposa, es casà amb Maria Hahn. Just abans del tombant de segle, entrà en el mercat americà i féu constants viatges a Nova York on donà una part important de la seva col·lecció a la Hispanic Society, l’any 1913). En els darrers anys, continuà pintant nus femenins envoltats de vels i actituds marcadament simbolistes i figures d’aspecte somiador. 

Bibliografia

• Raimundo de Madrazo (1841-1920). Caja Rural del Jalón. Obra Cultural. Saragoza, 1996.
• Amor y erotismo en la pintura, de Raimundo de Madrazo a Miquel Barceló. Caja Duero.