Taules policromades del retaule de sant Isidre

La pintura barroca del segle XVII obre pas a noves temàtiques, com la pintura d’història, el retrat, la mitologia o com les que trobem en la pintura de gènere flamenca de flors, animals domèstics i escenes quotidianes, però la catalana és encara fonamentalment religiosa, i aquests nous temes (els oficis, el món de la menestralia, etc.) els trobem en altres espais de producció encara considerada més artesana que artística com és la ceràmica decorativa i rajola, degut a la seva finalitat d’ús.

Durant aquest període la pintura ve condicionada per la religiositat d’una església forta, que fa front als reformistes des del segle anterior (Concili de Trento, 1563), i demana una imatgeria plàstica que estimuli a la pietat. Dona per resultat una gran riquesa plàstica que arrela fortament en el gust popular. El barroc ha estat anomenat també art de la Contrareforma i art del poder establert, que marca uns continguts clars: heroisme, misticisme, erotisme, ascetisme i crueltat.

Les taules del retaule de sant Isidre, són produïdes durant el segle XVII coincidint en un moment d’inversions eclesiàstiques ben documentades en aquesta zona, quan moltes esglésies són ampliades o aixecades de nou. Tot i que per a  la comarca és un segle de creixement econòmic i demogràfic que ve de la recuperació del camp català del segle XVI, impulsada per la prosperitat dels artesans, sobretot del sector tèxtil i d’una part de la pagesia que veu augmentada la seva producció agrícola per les millores tècniques i una certa especialització de nous productes a més del blat (vinya, olivera, cànem, llegums), però sobretot perquè es beneficia del nou sistema de contracte de l’emfiteusi (acordat a la Sentència Arbitral de Guadalupe, 1486); cal recordar també que queden fortament contrarestades aquestes transformacions econòmiques positives amb la inestabilitat social i crisi a conseqüència de l’epidèmia de 1651-1652 i la Guerra dels Segadors.

Els inicis de l’època moderna foren per a la comarca un període de creixement que es manifestà en tots els àmbits. Es produí un augment important de població, es tornaren a posar en conreu terres que havien quedat abandonades, es consolidaren i desenvoluparen els mercats i, amb aquests, els centres urbans experimentaren un gran creixement. Alhora, però, també es produïren desequilibris socials i econòmics dins l’estament camperol i el nobiliari, que tingueren com a conseqüència l’aparició de fenòmens d’inestabilitat social, com el bandolerisme. De la Balma a la Masia. L’hàbitat medieval i moderns al Vallès Oriental. Treball del Museu de Granollers, 2, 1996.

Les escenes de les cinc taules que es conserven al Museu presenten l’atmosfera d’aquest context històric. Els diferents episodis pintats il·lustren passatges de la vida de sant Iscle i sant Isidre Llaurador, patró de la pagesia, amb unes dosis equilibrades de dramatisme i ingenuïtat.

La descripció iconogràfica de les taules núm. 12 i 13 escenifiquen el Martiri de sant Iscle, degollat amb una espasa. De la taula núm. 13 trobem una font iconogràfica italiana. La correspondència d’una de les figures en un model d’un gravat italià del segle XVII era una pràctica habitual entre els artistes.

La taula núm. 192 mostra la dona de sant Isidre, en dos moments diferents, creuant el riu sobre un mantell i asseguda, filant. La taula núm. 63 mostra sant Isidre en una de les escenes més característiques de la seva iconografia, quan fa brollar aigua del terra per donar de beure un noble. I la taula núm. 64 fa referència a les curacions del sant després de la seva mort, el malalt coronat que apareix postrat al llit podria tractar-se de Felip III.

Segons l’estudi del Dr. Santi Torras i Tilló, l’autoria d’aquest conjunt de taules s’ha d’atribuir al pintor barceloní siscentista Pau Torrent i es podrien identificar amb les d’un retaule d’aquesta advocació existent a Martorelles i contractat per Torrent l’any 1638. El Dr. Joan Bosch Ballbona (Universitat de Girona), autor d’un article dedicat a un retaule d’Esparraguera de Pau Torrent i Antoni Rovira, coincideix en l’atribució. A més, estan relacionades per similituds estilístiques i pictòriques amb el Retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Santa Maria del Bruc, atribuït també al pintor Pau Torrent i Antoni Rovira, els noms dels quals apareixen documentats en la llista de cònsols i clavaris del Llibre del Col·legi de Pintors de Barcelona, tal com recull l’estudi de mossèn Gudiol en la seva obra de 1908. 

Durant aquest segle els pintors catalans reclamen que el seu art sigui considerat liberal, per guanyar autonomia tot i que continuen sent uns artistes organitzats en un sistema corporatiu gremial de caire familiar, passant la tradició artística de pares a fills o parents propers. L’obtenció del Reial Privilegi per crear el Col·legi de Pintors de Barcelona arriba el març de 1688.