Vicenç Viaplana

L’artista granollerí (1955) Vicenç Viaplana s’inicia en el món de la creació en un ambient cultural on destaquen les pràctiques artístiques conceptuals. L’any 1979 va fer una exposició a Granollers amb els seus companys i amics, els artistes Benito i Garcia  Sevilla, marcadament conceptual, però pocs anys més tard els retrobem al Museu de Granollers a l’exposició Sis pintures que van fer Benito, Broto, Franquesa, Garcia Sevilla, Grau i Viaplana, quan van venir a pintar in situ les obres, entre els dies 26 i 27 de maig de 1982. Ja llavors destil·len gairebé tots ells la força i l’impuls del neoexpressionisme europeu i la transvanguardia italiana.

A l’exposició individual que va fer al Museu l’any 1999, llegim al catàleg com és també una etapa que el pintor sap finalitzar per entomar nous reptes: A la plenitud amb què una determinada generació de pintors va viure els anys neoexpressionistes va seguir un temps difícil: el de la presa de consciència, tant en el pla personal com històric, de l’extraordinària rapidesa amb què s’exhauria el record d’alguna cosa ja feta.[...] En relació concretament a Vicenç Viaplana, durant aquest llarg període introspectiu, amb cada nou pas que donava anava alliberant indicis, algun descobriment o renovades preguntes, en un intent de construcció d’un projecte prou obert i rigorós –sense excloure l’atzar-, per seguir estimulant-lo a cercar una bona equació entre imatge, tècnica i llenguatge. Rosa Queralt, Actius objectes de contemplació. Vicenç Viaplana, Museu de Granollers, 1999

Les transformacions que trobem en el conjunt de la seva obra pictòrica ens submergeixen en una realitat ambigua que podem identificar analitzant la tècnica versus el tema: amb l’acrílic treballa veladures i transparències que semblen boires que poden resultar força oníriques, que recreen ambients metafísics, on cerquem respostes. Alhora d’aquests quadres plens de llum, atmosfèrics, el filòsof diu:

El contrast entre llum i obscuritat es trobava al servei d’una altra “estratègia” semàntica, en la qual, en certa manera, s’invertien els termes tradicionals de l’ús de la llum en la pintura: la poderosa llum del centre del quadre no tenia l’efecte d’il·luminar més o menys la resta del quadre, sinó el poder –en certa manera molt menys ostensible- que ens adonéssim que la significació d’un quadre no està en proporció directa amb el que es veu, sinó tot el contrari: en proporció indirecta amb tot el que costa de veure. Jordi Llovet, La idea de la pintura, Catàleg de la galeria Fernando Alcolea, Barcelona 1993

Podem afegir a tots aquests contrastos un més, el títol de l’obra que ens ocupa, Andy’s bar, ens remet a un lloc concret, a un lloc comú, davant de la nebulosa suggerent de la pintura abstracta, sura com un iceberg la quotidianitat i ens acaba d’embolcallar la confusió, suscitant una gran incomoditat en la comoditat provocada.

Efectivament, no hi ha cap intenció descriptiva de la realitat, sinó tot el contrari, s’ha de buscar una relació diferent a la que estem acostumats, entre els objectes i la realitat. No busco imatges carregades de contingut ni tampoc grans simbologies. M’estimo més el camí invers, l’altre costat, la imatge buida, el símbol inútil. Mercè Planella, Una conversa amb Vicenç Viaplana (Caja de Ahorros Municipal de Pamplona, 1993) 

Bibliografia

• Vicenç Viaplana. Caja de Ahorros Municipal de Pamplona, 1993
• Vicenç Viaplana. Galeria Fernando Alcolea, Barcelona 1993
• Vicenç Viaplana, Museu de Granollers, 1999