Papers adormits de Pep Duran

L’exposició  és un recull de l’obra sobre paper de l’artista des de l’any 1975 al 2019. 

Papers adormits mostra la trajectòria de l’artista Pep Duran per mitjà de dibuixos, collage i fragments de paper. Pep Duran ens parla en aquest projecte de poètiques dels objectes i amb aquesta mostra es proposa donar a conèixer una part del seu pensament gràfic. Són fragments de llocs on es fon tot el que ha acumulat i arxivat en el decurs de prop de quaranta anys d’activitat artística ininterrompuda. Peces que es trepitgen i que es travessen con si fossin paisatges personals, espais pels quals el creador transita en vaivé continu i imparable, quan els materials escènics s’encadellen amb els propis de l’artista i originen una llarga seqüència de dibuixos d’espais inconcrets, d’escenes somiades, decorats impossibles, narracions sense desenllaç, diorames, escenografies incompletes habitades per personatges desorientats, amb una quietud estranya. L’exposició acull obres primigènies de l’univers més íntim i personal de l’artista. Dibuixos als quals incorpora els seus primers collages, que ja no abandonarà mai més en tota la seva obra. Pep Duran se serveix de la juxtaposició de fragments d’imatges i retalls provinents de publicacions per construir els seus «apilaments» i «collage verticals», que es van fent més alts a mesura que es van sobreposant en una mateixa superfície de retalls, papers i cossos tridimensionals, com la fusta o el metall.

Text de presentació de la mostra, a cura de Pep Duran

El collage (i el seu grup: frottage, grattage, decoupage, assemblage) és potser el més democràtic de tots els gèneres artístics. Quasi tothom en fa, però, atenció: un s’hi ha d’esmerçar molt, no tot s’hi val. Un collage no és cap pastitx, encara que, a vegades, les imatges siguin banals. Un collage és semblant al somni de H. Müller, que reivindicava un teatre en què la fantasia social hi fos present, hi tingués cabuda, s’hi reflectís. Collage del poble i per al poble. El collage vol ser construït amb fragments, trossos arrencats o tallats. És un gènere, un mètode que implica intuïció, però també reflexió, atzar i molta implicació física: és una lluita, un joc continu; triar / decidir / encolar. Un palimpsest constant que va més enllà del “retalla i enganxa”. El collage ha de ser gamberro, exquisit, excessiu i, tal volta, despullat, mínim. És un material inert que, gràcies a les seves combinacions, esdevé una obra sempre nova. Fa renéixer les imatges, les fa reviure. És un art que es nodreix de les restes, dels retalls, del detritus. Un art quirúrgic, terapèutic, alliberador. Sense complexos i sense escrúpols però, a la vegada, espontani i lent… sempre musical! Papers adormits és un recull de treballs que va des dels primers collage-lletrismes dels anys setanta, moment en què Alexandre Cirici s’hi va interessar, fins als darrers treballs de l’any 2019. És un exercici retrospectiu que pretén abastar una part significativa de la meva producció. En aquesta acumulació-selecció no s’hi exposen, com és lògic, totes les obres en paper del meu arxiu, ni de tots els anys. És una tria feta per sèries, grups o suites, a vegades atzarosa. Moltes obres són esbossos d’idees. D’altres, fruit de la necessitat de plasmar, de fixar intuïcions d’un moment. També n’hi ha que han dormit molt de temps i han sigut retocades, refetes posteriorment. El temps passa, però persisteix una manera particular de fer i refer els collages, de construir-los: RECORDS I RETALLS o RETALLS DE RECORDS. 

Treballo amb materials recurrents: papers trobats, podrits, refusats, fotografies i imatges emmagatzemades que busquen trobar el seu lloc… És l’artista, qui construeix l’obra, o són els materials, els que construeixen l’obra de l’artista? Papers viscuts, com un arxiu obert. Collages que abans dormien en caixes i carpetes i que ara veuen la llum, adormits dins de les vitrines, convertint l’espai del Museu en un bosc d’imatges varades entre les quals passegen els visitants. 

BIOGRAFIA

Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955)

Pep Duran forma part d’una generació d’artistes catalans que esclata a mitjan de la dècada dels anys vuitanta, després d’un llarg període dominat per la representació pictòrica. Davant d’això, reivindica l’eficàcia poètica de l’objecte quotidià i la influència del teatre en la creació de les noves ficcions de l’art contemporani. Ha estudiat Escenografia i Figurinisme a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Barcelona. Va debutar professionalment guiat per Fabià Puigserver. El 1978 va fer la seva primera exposició a la Galeria Adrià i encara no un any després va exposar les seves cèlebres “Sabates” a l’Espai 10 de la Fundació Miró. Alexandre Pellicer li va dedicar una crítica a Serra d’Or. Art i teatre no han deixat d’alternar-se en la seva carrera. Les peces més pròpiament objectuals de l’inici han anat deixant pas a composicions cada vegada més arquitectòniques. Col·leccionista apassionat d’objectes, als quals acostuma a recórrer durant el procés creatiu, la seva producció artística està alhora indissolublement lligada a l’ús de materials de rebuig o de contenidor, com ell té el costum de dir-ne. Obres seves formen part de les col·leccions següents, entre d’altres: MACBA. Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Col·lecció Soley. Rafael Tous, Fundació d’Art Contemporani (Metrònom),, Barcelona. Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya,, Barcelona. Col·lecció d’Art Contemporani, Fundació Caixa de Pensions, Barcelona. Waddington Galleries, Londres Artium, Vitòria Museo de Bellas Artes, Àlava Govern de Cantàbria Col·lecció Centre de Cultura Sa Nostra, Mallorca Fundación Camper, Barcelona Col·lecció Suñol, Barcelona Colección Géneros y Tendencias, Alcobendas Museu de Granollers, Granollers.