Dimonis: ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer

Dimonis és una obra polifònica on l'espectador acaba formant part d'una altra obra que el conté. Ésser posseït sense saber-ho i transmutar de subjecte-passiu d'una exposició a objecte-actiu d'una instal·lació o d'una obra teatral. El públic passa de la llibertat de moviments dins d'una reproducció de la planta del pis on Verdaguer assistia els exorcismes, a ser posseït per cabosanroque, i sense ser-ne conscient executa uns moviments orquestrats, una coreografia, per acabar completant l'obra.

Cabosanroque és una parella d'artistes sonors (Laia Torrents i Roger Aixut) que neix com a número col·lectiu musical en el 2001 a Barcelona. A cavall entre les arts visuals, arts escèniques i la música experimental, el seu treball gira al voltant de les capacitats performatives de la màquina, l'objecte i el so. Aquests tres eixos de treball i recerca han desembocat en la creació d'un relat artístic propi e únic, un llenguatge fàcilment identificable i intransferible.

Aquests dos investigadors incansables del món sonor, se serveixen de les llibretes escrites per Jacint Verdaguer entre el 1890 i el 1893 mentre assistia a sessions d’exorcismes en un pis de Barcelona, per reflexionar sobre el fenomen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques i fins i tot teatrals. Textos profundament actuals que, amb la situació provocada per la crisis sanitària del Covid-19, ressonen encara amb més contundència.

Una aproximació a un text estrany, excepcional, mai corregit ni publicat (en vida del poeta), des de diversos nivells analítics, però amb un objectiu final: la instal·lació. Una manifestació artística integrada per 10 dispositius plàstics i sonors, resultat de l’exploració de cinc conceptes bàsics: l’acte comunicatiu, el ritual, la no correspondència entre continent i contingut, els paral·lelismes amb la biologia: els paràsits i els virus, i finalment les formes de possessió i la relació dramatúrgica que s’estableix entre ells.

Les paraules de Verdaguer, profundament actuals, són el nus que lliga dos mons paral·lels: el visible i l’invisible. L’home i la societat. L’individu i la seva comunitat.