Col·legi L’Estel - 2n ESO

16 d’octubre de 2014

Col•legi L’Estel

2n d’ESO

Professora: Míriam Jaques

Concepte: Pensament

per Clara Rebollo

Al Museu, a partir de l’obra d’Orlando Pelayo

Veiem una noia a l’esquerra i a dalt de tot una cara, un rostre. Totes les obres expressen sentiments? Sí, ho diuen els colors, les figures, les formes... Aquesta obra sembla una casa, amb la porta oberta, està dividida en tres parts llegint en vertical. Però els personatges clarament no són humans, els braços semblen màquines i sembla feta amb diferents materials, té diferents textures, gruixos, com si tingues diferents capes, com un collage. Però no ho és, és un gravat. Es veuen escales i arbres i els personatges semblen de diferents èpoques, de diferents segles, hi ha un joc del temps.

També hi ha una profunditat que sembla un viatge en el temps. Surten llibres, no, només ho semblen de lluny. La divisió en tres parts és problemàtica, són fragments d’una mateixa cosa, podria ser un sol personatge en les diferents etapes de la seva vida però la dona és un robot. No trobem un sol relat. És una obra plena de misteris. Petits misteris.

Al Museu, a partir de l’obra No movie d’Ignasi Aballí

És una projecció però no és una pel·lícula, són els crèdits d’una pel·lícula. Són els crèdits de la seva vida, de totes les persones que ha conegut. Intervenen moltíssimes persones, però això dura moltíssim i a sobre ara va més lent, canvia la velocitat, dura 100 minuts la projecció! Com cansa! Doncs no són els crèdits d’una pel·lícula. I canvien les tipografies, són diferents fragments enganxats. És una obra que parla de la manca de sentit.

Això és una obra d’art? Sí està aquí al museu, sí. Tanta repetició ens fa pensar en la saturació. I sobre tot l’obra és autobiogràfica, no de manera directa, sinó que ens diu com veu ell el món, com el sent. Intentem entendre què vol dir l’obra, llegint els crèdits, surten diferents ciutats del món. Sembla casualitat, fet a l’atzar. És una obra ben difícil.