Antoni Cumella

El ceramista Antoni Cumella i Serret (Granollers, 1913-1985), va aprendre l’ofici amb el terrisser Josep Regàs, (el segon marit de la seva mare, que havia quedat vídua al poc de néixer el seu fill) i va dur aquest mestratge de tradició mil·lenària a l’art contemporani més radical durant els 60 anys de la seva trajectòria artística.

L’any 1929 visita l’Exposició Universal de Barcelona, i l’impacten vivament les arquitectures del pavellons finlandès i alemany, aquest darrer, obra de l’arquitecte Mies van der Rohe. Altres experiències significatives durant els seus anys d’estudi i formació a Barcelona són la coneixença de les obres de Gaudí i de Manolo Hugué, que ja llavors està instal·lat en la veïna població de Granollers, Caldes de Montbui, i les relacions amb mestres i artistes de gran personalitat i trajectòria, com Josep Ma. Jujol, l’arquitecte Josep Lluís Sert o el ceramista Llorens Artigas.

L’any 1936, amb només 23 anys, fa la primera exposició personal a les Galeries Syra de Barcelona, lloc on continuarà exposant de manera regular fins a finals dels anys 50. Però l’arribada de reconeixement  i visibilitat europea de la seva obra és l’any 1951 a Milà, on participa a la IX Triennale i guanya la Medalla d’Or (que ja havia guanyat el mateix any 1936, quan és seleccionat per primera vegada per participar-hi).

L’esclat de la Guerra Civil el viu des de París, on es troba de cop i volta sense beca i decideix tornar cap a Catalunya per incorporar-se a files, però aprofita la curta estada per aprofundir en el coneixement de la ceràmica oriental, que troba a diversos museus, i veure la gran retrospectiva dedicada a Cézanne.

Comença  la primera dècada de la postguerra recuperant la llibertat, després d’haver passat pel camp de concentració de Porta Coeli a València, i es manté en una situació d’exili interior fins que no recupera el passaport l’any 1952. A la dècada dels anys 50 comença a exercir de professor de ceràmica a l’Escola del Treball de Barcelona. Però sobretot és la dècada que està marcada pel seu activisme social i cívic a Granollers i Barcelona, participant en nombrosíssimes activitats culturals; activisme que caracteritzarà la resta de la seva vida, on destaquen nombrosos episodis com la iniciativa, encapçalada pel crític Alexandre Cirici, de constituir un Museu d’Art Contemporani a Barcelona, engegar estudis de disseny amb la creació de l’Escola d’Art del FAD, impulsar i organitzar el Premio Granollers de Pintura, que tindrà sis convocatòries, o, a les acaballes del franquisme, l’any 1971, fer de jurat al Concurs d’Art Jove, on els joves artistes presenten l’art conceptual, i la participació en la organització de la “I Mostra Internacional d’Art Homenatge a Joan Miró” a Granollers.

Paral·lelament a la seva activitat enèrgica en el món de la cultura, la seva trajectòria artística continua amb força també. La presència de les seves obres és constant a les galeries i museus de Barcelona i Catalunya, (René Métras, Dau al Set), Madrid i resta d’Espanya(de la mà de la galerista Juana Mordó exposa al Museo de Arte Contemporáneo) i d’arreu d’Europa, a més de realitzar diverses exposicions monogràfiques molt importants, com la del Museu de Granollers de l’any 1982 o la de l’any 1983 al Centre d’Études Catalanes, a París, i rebre guardons i encàrrecs molt importants.

Des dels anys 50 connecta intensament amb les darreres configuracions de les avantguardes nacionals (Grup R, El Paso) i internacionals (en els viatges i estades que fa a Alemanya i Suïssa) i amb els llenguatges de l’arquitectura contemporània deutora de la Bauhaus, sobretot a través del seu amic i arquitecte italià-suís Alberto Sartoris, i dels nous ensenyaments de l’escola d’Ulm, a través del seu amic també, Max Bill, arquitecte i dissenyador, a més de fundador de l’escola, on interrelacionen aquesta disciplina amb les arts aplicades i les belles arts. Antoni Cumella absorbeix totes aquestes manifestacions i construeix un llenguatge escultòric propi, complex i expandit, fruit de la recerca tridimensional de les seves creacions, des de la intervenció i modificació de l’espai i de la seva percepció, que s’apropa cada vegada més al fet arquitectònic.

... els principals nuclis operatius i intencionals de la seva basta producció i activisme: peces de torn, sí, però també plaques, moltes, i murals, escultures, relleus i escultures de paret, totes intervencions en l’espai i especulacions tridimensionals que del moviment i la gravetat giratòria del torn porten cap a l’espai situacional de l’escultura, de l’escultura cap als processos de transformació de l’arquitectura com a possibilitat, i d’aquesta, novament al torn com a significatiu eix primigeni i constructor. [...] L’any 1964 realitza el mural més ambiciós i exemplar, el de més grans dimensions i més gran complexitat perceptual, per al pavelló espanyol de la Fira Mundial de Nova York, seguint en una estreta relació amb l’arquitecte. El 1972 és l’any del seu projecte més complex i més total, la intervenció en l’edifici de l’empresa Sandoz, a Barcelona, on el treball de l’artista i el de l’arquitecte aconsegueixen potser el més alt grau no ja de simbiosi sinó gairebé d’identificació. Manel Clot: Antoni Cumella, l’èpica de la protonímia (una idea d’escultura en temps de crisi). Del catàleg Cumella, processos escultòrics. Museu de Granollers, 2005

Ampliar els horitzons de la producció de l’artista ceramista-escultor, viatjant pels seus diversos i rics itineraris vitals, se’ns fa necessari per tornar a redimensionar la vàlua d’aquestes peces de la Col·lecció del Museu de Granollers, bols, gerros i vasos de superfícies turgents de gres esmaltat que exploren volums estilitzats, refinats perímetres i singulars cromatismes, de formes geomètriques abstractes estàtiques i alhora morfologies vives, orgàniques, sensuals i dinàmiques. És a dir, exemplifiquen la paradoxa de la creació artística: la recerca d’allò essencial, per tant, d’allò inexistent i com a conseqüència, la creació d’una cosa nova.

Bibliografia

• Antoni Cumella. Museu de Granollers, 1996
• Cumella, processos escultòrics. Museu de Granollers, 2005