IES Lauro 2n ESO D
14 de novembre de 2014
IES Lauro
2n d’ESO D
Professora: Montse Pérez
Concepte: L'ésser viu
per Clara Rebollo
Al Museu, a partir de l'obra de Jordi Benito
Llegim paraules com ésser viu, informació, incertesa de l’entorn, complexitat del món. Les lletres de dalt són rares, són romanes? Repeteixen les mateixes lletres, semblen fórmules matemàtiques, l’obra ens obliga a llegir però no entenem res, i el pa què hi fa?
Potser té alguna cosa a veure amb el que diuen les paraules i les fórmules matemàtiques, i entenem les paraules com la seva traducció, el resultat. Però ens desconcerta, no sabem que vol transmetre l’artista. La llum també resulta molt molesta, mirar l’obra molta estona és una mica irritant pels ulls, però quan no te la mires, no pots parar de girar-te per veure-la. Hem comptat els pans i hem trobat 6 pans i 6 resultats. Si busquem l’ésser viu en aquesta obra el podem trobar en el pa, en la paraula que ho diu, en nosaltres mateixos, que estem davant mirant. I tractem d’imaginar que hi posaríem nosaltres al voltant d’ésser viu per descriure’l.
Al Museu, a partir de l’obra de Verònica Aguilera
És una mena d’esponja amb un ninot blau o una mena de desert. El ninot significa la petitesa de l’ésser viu, de l’home, de nosaltres mateixos. Està mirant alguna cosa, com si estigués perdut. Perdut en el desert. Cansat perquè s’ha aturat. Preguntem què és aquest forat tan gran, com fet pel vent, o un oasi. Surt la idea de soledat i què és per a nosaltres, ens imaginem sols a casa i ens agrada, és una sensació agradable, d’estar en silenci, d’estar tranquil, de sentir-se lliure. Però també et pots sentir sol quan necessites ajuda i ningú no t’ajuda. Et fa sentir sol quan alguna persona et decep. També algú veu un monstre per sota, com si es tractés d’un món submarí. L’ésser viu pot ser al fons marí, com un nàufrag, que s’enfonsa. El forat que veiem a l’escuma agafa vida, el veiem en moviment. Tot plegat torna a ser un paisatge, com si fos el cim d’una muntanya. El personatge mira l’horitzó, ha perdut alguna cosa, no té res sota control, ho ha perdut tot.
Al Museu, a partir de l’obra de Moisès Villélia
L’escultura sembla un trampolí, un tipus de font, un circuit per jugar amb els cotxes, un joc, un mecanisme, una torre de control, per vigilar... però aquesta obra no et fa sentir ni vigilat ni controlat. Suggereix la construcció d’un parc aquàtic, amb sortidors. I canviant de mirada, també sembla un franctirador, amb una arma de precisió. O encara més, canviant de tema, podria ser un objecte domèstic, com un penjador, o un instrument musical. Guanya la sensació d’aigua, però suggereix moltes més coses també. El material és molt especial, el gruix del bambú, el diàmetre ens indica que no és d’aquí. Ens preguntem si s’ha fet amb cola o sense i la idea d’equilibri ens retorna la imatge d’abans de l’arma de precisió, amb una certa simetria, depenent del punt de vista des d’on es miri. Té una estabilitat fràgil. Finalment veiem l’ésser viu, com un insecte, per dins hi ha alguna cosa. Potser dos éssers vius d’esquena, amb un que demana, suplica, suggereix un diàleg, hi ha una gestualitat.
